2. La
literatura mesopotàmica.
La civilització sumèria neix
entre els rius Tigris i Èufrates. Els
sumeris foren els inventors de l’escriptura a finals del 4t mil·lenni a. C. De
bon començament, l’escriptura sorgí com un sistema de pictogrames que s’anà
simplificant per donar lloc a formes més abstractes, (idiogrames) conegudes com
a escriptura cuneïforme. (Eren pictogrames gravats sobre tauletes d’argila)
Fent ús de l’escriptura fou la
primera civilització que deixà constància del seu pensament, la seva religió
els seus mites i, en definitiva, de la seva forma de viure. Aquests primers
textos escrits podem classificar-los en:
a) documents administratius (textos
legals, econòmics i administratius)
b) documents literaris de
caràcter religiós (textos de contingut llegendari i mític que conten
les aventures dels seus déus i herois)
c) documents de caràcter
didàctic (textos proverbials, que mostren models de conducta).
Després de la civilització
sumèria, en sorgiran d’altres en la mateixa àrea geogràfica: la babilònica i
l’asíria, que continuaran utilitzant l’escriptura cuneïforme.
2.1 El Codi d’Hammurabi
Fou tallat cap a l’any 1700 a.C.
En un gran bloc de pedra a partir del principi que la llei escrita a la pedra
és immutable. Es tracta d’un codi civil. En el Codi s’hi estableixen, entre
d’altres aspectes:
a) La jerarquització de la
societat en 3 estaments: els homes lliures, els serfs i els esclaus.
b) El funcionament de la
justícia. Passa a ser dels sacerdots als tribunals
c) La base d’aquest ordenament
jurídic és la Llei del Talió (“ull per ull, dent per dent”).
d) Els drets de la dona, del
matrimoni, dels menors i dels esclaus.
e) Les lleis que regeixen els
preus i els salaris
1.2 El poema de la creació: Enuma Elis
L’Enuma Elis o Poema de la creació
data del 2n mil·lenni a.C. compost per 7 tauletes, és una de les obres més
importants de la cultura mesopotàmica. Es tractad’un llarg poema d’un miler de
versos.
La temàtica principal és la
creació de l’univers i laseva ordenació per part del déu Marduk.
És una peça clàssica de poesia religiosa,
instrument científic i font de coneixements críptics i esotèrics que,
més tard, es reflectiran en les tradicions bíbliques.
1.3 l’Epopeia de Guilgameix
El seu origen sumeri es remunta
al 3r mil·leni a. C. La primera redacció que ens ha arribat data,
aproximadament, del 2000 a.C.
1.3.1. Argument de l’obra.
-Guilgameix rei despota d’Uruk oprimia el poble i els déus enviaren
Enkidu (home salvatge i cruel) per retar-lo i matar-lo. Després d’una lluita
sense vencedor es fan amics i emprenen un viatge d’aventures. La deesa Isthar
declara el seu amor a Guilgameix, que la refusa, això fa que enviï al toro del
Cel a destruir la ciutat, però els dos amics aconsegueixen véncer la bèstia,
però els déus castiguena morir a Enkidu. Guilgameix molt afectat visita
Utnapishtin per descobrir els secret de la immortalitat que es troba sota les
profunditats del mar (diluvi universal) en una planta. El protagonista l’agafa
però una serp l’ataca i li roba. Desolat torna a la ciutat on morirà.
1.3.2 . Estructura de l’obra.
Hom la divideix en 2 parts:
1. La primera part se simbolitza
la lluita entre dos qualitats que conviuen en l’home: allò que té de salvatge i
allò que té de civilitzat. Guanya aquesta segona.
2. A la segona part l’heroi pren
consciència de la seva condició mortal, fet que li produeix un rebuig immediat
i la necessitat irreprimible d’aconseguir la immortalitat. A això li seguirà la
frustració per no aconseguir-la i acceptant-ho es retirarà a Uruk.
1.3. 3 Influències en la
literatura posterior.
Destaquen, entre d’altres:
a) La interactuació entre herois
i déus, tal com succeeix a la Bíblia, a les mitologies grega i romana, etc.
b) La cerca de la immortalitat
per part de l’heroi serà explotada per literatures posteriors: recordem per
exemple Alexandre Magne, Faust, de Goethe, o Dorian Gray, d’Òscar Wilde.
c) La idea que l’home és un
“ésser per a la mort”, motiu que es desenvoluparà àmpliament a l’Edat Mitjana,
el Barroc o l’existencialisme del segle XX.
d) El viatge i les aventures de
la parella de Guilgameix i el seu contrapunt Enkidu, que trobem, entre altres
textos, a les novel·les de cavalleries ( El Quixot, per exemple).
e) Guilgameix ha de superar un
seguit de proves com les 12 proves d’Heracles.
f) El personatge d’Utnapishtim,
primera versió de Noè , diluvi universal.
2. La literatura egípcia.
Els primers textos conservats
daten de l’any 2700 a.C. Aproximadament. La seva escriptura , basada en el
jeroglífic,, fou desxifrada quan es va descobrir la pedra Rosetta el 1799 (
Jean François Champollion el 1822). Es tracta d’una estela de granit negre
dividida en 3 zones: a la superior s’hi troba la inscripció en jeroglífic, a la
part central en demòtic i a la inferior en grec. A les 3 parts s’hi escriu el
mateix text: el Decret de Menfis del
27 de març del 196, sota el regnat de Ptolomeu V en què es detallen alguns
impostos que havia revocat.
2.1 Els textos
No tots els textos conservats de
l’antic Egipte poden ser considerats literaris. N’hi ha, també, de científics,
jurídic-administratius i de privats. Els textos pròpiament literaris
tenen caràcter religiós, mitològic i didàctic.
2.1.1Antic Imperi
De l’Imperi Antic o Regne Antic tan sols es conserven inscripcions trobades a
l’interior de les piràmides referides a himnes i a rituals mortuoris, així com
també relats de la vida del mort.
D’aquest període inicial hom
destacà:
-Diàleg d’un home amb el seu Ba (“ànima”), que consisteix
en un debat sobre el suïcidi.
- l’exemple més antic dels
cants que cantaven els arpistes en els banquets funeraris on s’intueix el tòpic
llatí del Carpe diem (aprofita el moment).
2.1.2.Imperi Mitjà
No serà fins a l’Imperi Mitjà
(2035 a.C.) quan comenci la literatura egípcia.
Entre els textos més destacats de l’Imperi Mitjà destaquen:
a) Textos de caràcter
màgic-religiós que es troben en els sarcòfags.
b) Himnes dedicats a les
diferents divinitats i als faraons.
c) Textos autobiogràfics, amb
cert caràcter èpic.
d) Textos de caràcter didàctic en
què el faraó ensenya les arts de la guerra i del govern als seus successors.
Aquests textos recorden als posteriors Miralls de prínceps, que
tingueren gran fortuna a l’Edat Mitjana occidental.
e) Textos satírics.
f) Textos narratius de ficció,
entre els que destaquen:
La història de Sinuhé,
que explica la història d’un oficial de palau que fugí a Síria a la mort del
faraó Amenemhet I
Mariner nàufrag.
Antecedent de l’Odissea d’Homer
La història del pagès eloqüent, que explica la
història d’un home que tenia grans dots per parlar i fou fet pres perquè els
funcionaris poguessin gaudir dels seus magnífics discursos i al·legats.
La història del rei Khufu i els
mags, que conserva els text egipci més antic sobre medicina i
matemàtiques.
2.1.3.Imperi Nou
Llibres dels morts o Peri
Em Heru(“Llibre per sortir al dia). Es tracta d’un text funerari composat
per un conjunt de fórmules màgiques o sortilegis, que ajudaven el difunt a
protegir-se durant la seva estada a la Duat (l’inframón de la mitologia
egípcia), a superar les proves establertes per 42 jutges a l’avantsala
d’Osiris, déu de la resurrecció, i a viatjar a l’Aaru, el Paradís de la
mitologia egípcia.
En els segles següents, ja l’era
greco-romana, els contactes entre la cultura egípcia i grega són evidents. Cal
dir també que alguns textos egipcis de caràcter profètic i màgic foren traduïts
al grec.
3. LA LITERATURA ÍNDIA
3.1 El període vèdic.
Les manifestacions més antigues
de la literatura índia foren escrites en llengua sànscrita cap a l’any 2500
a.C. (l’antic idioma del país i el més antic dialecte indoeuropeu conegut) La
religió, el culte i la saviesa en són l’eix temàtic, en el qual tampoc no hi
falta l’evocació d’un món poblat d’éssers sobrenaturals, com genis o dimonis,
que mouen de forma invisible els fils dels destins dels homes. D’aquest
període veda (ciència) es conserven una sèrie de tractats religiosos i
filosòfics, himnes, càntics i formes rituals.
3.2 El període postvèdic.
A aquest període hi pertanyen els
dos poemes èpics de major transcendència per a la literatura universal: el Mahabharata
i el Ramayana. Ambdós patiren nombres refundicions fins a arribar
a tenir la forma amb què els coneixem avui.
El Mahabharata és
considerada una de les obres més extenses que mai s’ha conservat ja que es
composa de 200000 versos i diversos i llargs passatges amb prosa 1,8 milions de
mot. Es pot deduir, per tant, que no el féu un sol escriptor sinó que és fruit
de l’activitat poètica de nombroses generacions. Per aquest motiu, al voltant
d’una trama central novel·lesca i llegendària, que explica les lluites entre
els descendents dels germans Kuru i Pandu, del llinatge del rei Bharata, s’hi
intercalen episodis marginals de gran transcendència per a la literatura
universal, com la coneguda història de l’anell de
Sakuntala, o dels amors de Nala i Damaianti,
que explica la història de dos prínceps famosos per la seva bellesa.
La trama principal del Ramaiana,
epopeia escrita en vers pel poeta Valmiki cap al segle III a.C., consta de
24000 versos distribuïts en 7 volums. Narra les proeses de Rama per vèncer el
seu rival Ravana i romandre junt amb la seva dona Sita. Els ensenyaments
religiosos es transmeten a través de les aventures dels herois. Rama posseix
les 16 virtuts de l’hinduisme fet que li permet superar els dilemes morals i
els perills de la vida.
Per acabar aquest període convé
destacar també un altre text, els Puranes, que constitueixen una
espècie d’enciclopèdia de la religió hindú en la qual es narren llegendes
tradicionals i mites.
3.3 La literatura búdica.
El príncep Siddharta (Buda), al
segle VI a.C. Fundà una nova religió que aviat tingué un gran nombre d’adeptes
que abandonaren l’antiga religió vèdica. Buda peregrinà 40 anys predicant la
seva doctrina, que més tard fou recollida pels seus deixebles; així va néixer
la literatura canònica del budisme, que fou transmesa en pali, llengua índia
literària, i en sànscrit.
Aquests cànons s’inclogueren en
una obra el títol general de la qual és Tripitaka. Aquesta obra constitueix
un conjunt extensíssim de textos de gran elevació moral. També hi apareixen
peces breus de caràcter líric i narratiu. En destaquen els jatakes, que
descriuen les transmigracions de l’ànima de Buda. Entre els jatakes destaquen
algunes faules, llegendes i contes tradicionals.
El Lalita-Vistara és el text
en què Buda explica la seva vida amb notes meravelloses i fantàstiques,
especialment en tot allò que es refereix al seu naixement. Tingué una gran
transcendència posterior en les literatures medievals cristianes.
3.4. El drama.
Neix al segle II a.C. Com una de
les manifestacions més brillants de la literatura sànscrita. Els primers textos
recullen llegendes i tradicions de temes mitològics i heroics. Poc a poc es va
perdent el caràcter sagrat dels textos per convertir-se en obres de nova
creació. Se n’han conservat prop de 400.
Cal destacar Kalidasa del qual en
destaquem l’obra Sakuntala (drama de 7 actes en què els equívocs i la màgia
provoquen una llarga separació dels enamorats els quals, després d’una llarga
peripècia, tornen a reunir-se de forma feliç. Goethe i els romàntics admiraren
aquesta obra.
3.5. La poesia lírica.
Les més antigues manifestacions
de la poesia lírica índia es troben reunides en un cançoner titulat Saptasati
“les 700 estrofes”, escrit en dialecte vulgar. Cadascuna de les estrofes formen
una unitat temàtica, encara que algunes van lligades entre si per formar un
conjunt.
Aquests breus poemes expressen
els sentiments, les penes o les esperances de dones enamorades, els amants de
les quals es troben absents. Recorden algunes expressions poètiques posteriors
com les jarchas o les cantigues d’amic.
Novament l’autor Kalidasa és
reconegut com un dels millors poetes. Entre les seves obres, fou especialment
admirada pels romàntics europeus el Meghaduta (“El núvol missatger”
enviar un missatge a l’estimada mitjançant un núvol).
3.6. La narrativa.
Els apòlegs i les narracions
fabulístiques tenen un interès extraordinari per a la història de la literatura
perquè són una mostra de folklore i constitueixen el punt de partida d’un tipus
de conte breu que, difós entre els perses, els àrabs i els hebreus, arribaren a
les literatures occidentals a l’època medieval
principalment a través de les versions llatines.
El més antic dels fabularis
conservats és el Panchatantra (els 5 llibres), datat cap al 350 a.C.. Està
format per 70 contes que un savi feia
llegir als fills d’un rei per instruir-los en la moral i en la ciència
política. Molts dels miralls de prínceps medievals tenen el seu origen o bé
estan influïts per ell.
