Homer: La ilíada i l'Odissea

 El mite en la formació dels poemes homèrics

Els temes de l’antiga literatura imaginativa grega estan presos, quasi exclusivament, del tresor de llegendes i de tradicions mitològiques que des de temps immemorial conservava el poble heŀlè. La llegenda i el mite, per tant, constitueixen la font constant de la literatura grega. Per als grecs, el món de la mitologia contituïa una mena de prehistòria del seu país; aquells fets havien tingut lloc en un passat remot que un accident geogràfic, un monument, un culte tradicional o un llinatge unien amb el temps present. Alguns d’aquests mites tenien com a tema guerres llargues i terribles, com ara la del setge de Troia. D’altres relataven la història patètica i truculenta d’un llinatge, com ara la de Tebes, amb la biografia dramàtica d’Èdip i la fi dels seus fills Etòcles i Polinices i de la seua filla Antígona.  Les aventures de Teseu i d’Hèracles (Hèrcules), les navegacions de Jasó i els seus amors amb Medea, i moltes altres invencions donaven als mites grecs una diversitat extraordinària. Al llarg d’uns vint-i-cinc segles tant la literatura com les arts plàstiques dels països europeus s’han inspirat en aquests mites i llegendes.

La mitologia grega comprén  un gran nombre de relats molt diversos. D'origen popular i anònim, en un principi els mites es van transmetre sobretot per via oral. En alguns, els seus protagonistes són déus; en d’altres intervenen també humans, ben sovint dotats de qualitats, sobretot físiques, superiors a les dels seus semblants; tampoc  no és estrany que hi apareguen éssers fabulosos i monstres. Normalment,  les històries se situen en èpoques anteriors als temps històrics i els fets narrats no han  succeït mai. Si en algun cas es pot observar un rerefons històric, la realitat no ha estat com se’ns conta, sinó que personatges i situacions apareixen engrandits i allunyats de l'experiència de l'home comú.

Com  sol ocórrer en totes les mitologies, també la mitologia grega reflecteix una concepció del món.  El mite, i això és l'important, era la forma  a través de la qual un grec entenia la realitat. Amb imatges brillants,  escenes espectaculars i aventures apassionants, els grecs expressaven tant realitats físiques (origen de l'Univers, moviment  dels astres, fenòmens atmosfèrics, etc.) com   elements antropològics (costums, tradicions folklòriques, cultes, actitud davant de la mort, etc.). El mite, per dir-ho així, venia a ser una metàfora i aquest caràcter és el que  fa del mite un llenguatge universal, capaç de parlar als humans  de totes les èpoques i de tots els països.

Els més antics monuments literaris que es conserven en llengua grega són dos extensos poemes èpics, la Ilíada i l’Odissea atribuïts a Homer. Ja des de l'antiguitat existiren dubtes sobre l'atribució d'aquests dos llargs poemes a un mateix autor, i a partir del s XVIII es convertiren en un problema per als investigadors, conegut com a qüestió homèrica. L'estudi de l'èpica com a poesia oral, l'evidència d'un influx oriental sobre tots dos llibres i el desxiframent del micènic apunten la possibilitat que es tractés del cap d'una escola poètica (és coneguda l'existència d'uns homèrides a Quios, un dels llocs que les fonts esmenten com a lloc de la seva naixença), que hauria aplegat material literari oral de diversa procedència refós en una primera composició, que es pot situar al segle VIII aC. Cal recordar, a més,  que els poemes homèrics no van ser compostos per a un públic de lectors, sinó per a un auditori, la qual cosa explica certes de les seues diferències amb els llibres moderns, com la voluntat de donar a cada episodi la major claredat i el major dramatisme possible i de no confrondre els oients amb altres consideracions sense interés immediat en un punt concret.

La Ilíada

La Ilíada té per tema la llegenda de Troia, i se centra en la narració del setge d’aquesta ciutat per les tropes aquees o gregues. La llegenda fixava en deu llargs anys la duració d’aquesta campanya, però Homer ens la presenta en una de les seues últimes fases i en una sèrie d’episodis que van transcórrer en cinquanta-un dies. El poeta, que escriu per a un públic que ja coneix la llegenda, n’ha sintetitzat tot el dramatisme i sentit en uns fets, sens dubte imaginats per ell, que parteixen d’un conflicte moral i d’una explosió de passions. Des del moment que entren en joc la ira, el ressentiment, l’amor i l’orgull militar naix la veritat poètica i humana del setge de Troia i la seua veritat històrica o llegendària deixen d’interessar. El conflicte humà sorgeix quan Agamèmnon, cap de les forces gregues, obra injustament amb Aquiŀles, el millor dels seus guerrers, el qual es retira irritat a la seua tenda de campanya i contempla impassible com els seus reben durs colps de l’enemic. Aquiŀles és l’autèntic heroi de la Ilíada, precisament a causa de les seues crisis: la ira contra Agamèmnon i el furor que l’escomet quan el seu amic Pàtrocle mor a mans dels troians. Això l’incita a prendre novament les armes. Les dues passions d’Aquiŀles divideixen equillibradament el poema, carregat d’esdeveniments diversos, ple de descripcions bèŀliques i amb menció expressa dels guerrers que lluiten en els dos bàndols.

En La Ilíada l’heroïcitat d’una peça d’Aquiŀles s’oposa a totes les altres en la mesura en què no arriben a poder-se-li comparar: ningú no és tan heroi com ell. Però la seua heroïcitat s’oposa radicalment a la d’Hèctor, el gran heroi dels troians. Aquiŀles pertany al mite, a una època perduda per sempre en què tot era més gran, millor i més clarament definit. Hèctor, en canvi, no oblida el valor i la fama, però també té en compte les obligacions del guerrer amb tots els altres que viuen amb ell. Hèctor apareix en el poema humanitzat com a espòs i pare i és més modern que Aquil·les. Si Aquiŀles representa l’ideal pur de l’heroisme personal, Hèctor representa una adaptació nova d’aquest heroisme on apareix estretament vinculat al deure de l’individu respecte de la seua ciutat i la seua família.

L’Odissea

L’acció de l’Odissea transcorre en quaranta-un dies, en els quals se sintetitzen deu anys d’aventures, o siga les navegacions d’Ulisses (en grec Odisseu), un dels capitans grecs de la guerra de Troia, que en acabar aquesta s’embarca per a tornar a Ítaca, la seua pàtria, i és víctima d’innombrables aventures i contratemps que en retarden el retorn. L’Odissea es divideix en tres parts principals: les indagacions de Telèmac, fill d’Ulisses,  a la recerca del seu pare; les navegacions de l’heroi i la venjança que pren dels qui, durant la seua absència, pretenien casar-se amb Penèlope, la seua esposa. El sentiment de nostàlgia de la pàtria i la família llunyanes i inassequibles, i l’enginy viu  i ràpid per a superar tota mena d’obstacles fan d’Ulisses un personatge inconfusible per la seua humanitat i la seua inteŀligència. El relat de les seues navegacions constitueix una sèrie d’aventures meravelloses, com les dels lotòfags, els lestrígons, Circe i, sobretot, la del cíclop Polifem, en les quals l’heroi venç amb la seua astúcia i prudència els poders dels déus adversos, de la màgia, del salvatgisme i de la maldat, i supera els més perillosos esculls de la geografia.

L’esperit heroic és la característica més notable de la Ilíada. Si la Ilíada és un poema de guerrers heroics, l’Odissea ho és de mariners experimentats. Aquí l’epopeia de les batalles sagnants es converteix en la noveŀla de les aventures i les peripècies. Hi persisteix el fons llegendari i la participació dels déus en l’acció, però s’hi introdueix un element decisiu i peculiar: la tradició marinera. Pot assenyalar-se que l’Odissea planteja una realitat i ens proposa un món més pròxim que el de la Ilíada. La novetat principal de l’Odissea està en la seua estructura més complexa, en la major adaptabilitat a aquesta de nivells provinents de tradicions literàries diverses; a més, sempre serà considerat més modern, més realista, l’heroi capaç d’adaptar-se a la situació més extraordinària i adversa que no l’heroi d’una peça. De tota manera, Ulisses és un heroi homèric genuí pel domini de si mateix davant del perill i que li fa posar en acció al  mateix temps totes les seues facultats. El seu ànim el posa en situacions de perill mortal, que assaboreix amb el gust d’un expert.

Els poemes d’Homer insisteixen a recordar que la vida humana, a diferència de la dels déus, es troba enquadrada dins d’uns límits estrets. Però per  això mateix es destaca l’obligació moral de treure’n el màxim partit, sense que això vulga dir que els homes han d’assemblar-se als déus. Els herois homèrics donen per suposat que la seua missió és exercitar al límit les seues facultats humanes en l’acció; si així ho fan, la seua vida estarà a l’altura de tot el que s’exigeix a la seua responsabilitat i seran homes en el sentit més ple i genuí del terme. El seu convenciment és que, per ser la vida curta, han d’omplir-la de gestes. Les gestes personals constitueixen la meta de l’home. Aquesta meta s’ateny en la guerra, i per això l’heroi sap que la seua vida està destinada a ser curta. La urgència d’omplir la vida de gestes és la resposta heroica a qualsevol dubte sobre la petitesa de l’home en comparació amb els déus. En arriscar la vida, l’heroi demostra la seua estima per una cosa que la transcendeix, un ideal que els déus no poden tenir mai i que des d’un punt de vista humà té una noblesa de la que manquen les festes i els plaers dels déus.

L’obligació d’acomplir accions perilloses no ofereix recompensa fora de si mateixa. En l’altra vida els herois no troben una superviviència feliç i esplendorosa. Tots els homes arriben a la mateixa fi. Quan el cos del mort es crema, és cert que en sobreviu una ànima, però és una ànima opaca i sense forces. I no és que els herois grecs manquen sense més de recompensa després de la mort; el pitjor és que es troben exactament en el mateix cas dels homes que no han fet cap esforç per guanyar honor, i les tenebres en què es mouen no ofereixen cap compensació al món iŀluminat pel sol que han perdut. En aquest sentit les concepcions d’Homer són indiscutiblement pessimistes, quasi tràgiques.

Una de les característiques més atractives de l’estil d’Homer és l’ús dels símils, en què descriu el que veia entorn seu. En ells toca sovint temes de la vida corrent dels homes i de les dones. Les grans accions d’Homer no se n’ixen mai del seu escenari radiant, però el poeta sap suggerir discretament que no són les úniques coses que importen, i els dóna una perspectiva nova amb les seues incursions breus a altres plans de la realitat. El món poètic d’Homer és un microcosmos del seu món circundant i, a pesar de lligar-lo al passat la seua temàtica, aconsegueix introduir-hi quasi tots els aspectes de la vida que coneixia. És el primer poeta universal en el sentit que veia l’escenari de la vida com un tot i n’assenyalava tots els aspectes significatius.