divendres, 29 de setembre del 2017
GUILGAMEIX
GUILGAMEIX
Hola, som la Gemma i la Stella.
Us deixem la nostra presentació de Guilgameix.
Si feu click al nom s'obrirà l'enllaç.
Gemma Pérez
Stella Villalón
Hola, som la Gemma i la Stella.
Us deixem la nostra presentació de Guilgameix.
Si feu click al nom s'obrirà l'enllaç.
Gemma Pérez
Stella Villalón
dimarts, 19 de setembre del 2017
Enuma Elish
Aquest és el títol original amb el qual era conegut a l'antiguitat, entre babilonis i assiris, l'avui anomenat Poema Babilònic de la Creació, una de les peces cabdals de la literatura de l'antiga Babilònia. Enûma elish és una expressió accàdia que significa literalment “quan a les altures”, i es tracta de les dues primeres paraules del poema.
Quan a les altures els cels no havien estat anomenats,
i a baix la terra no tenia nom,
ja hi era Apsu, el primordial, el seu procreador [*],
i també la creadora Tiàmat, la paridora de la totalitat.
Quan van barrejar les seves aigües,
no s'estenien les pastures, no es distingien els canyars,
quan cap dels déus no havia aparegut encara,
no havia estat pronunciat cap nom, i els destins no havien estat establerts,
aleshores els déus van ser creats enmig d'ells (dos):
Lahmu i Lahamu van aparèixer, els seus noms van ser pronunciats
Breu introducció històrica del poema
Tot i que el títol modern de Poema Babilònic de la Creació és el més acceptat actualment, no descriu exactament el contingut essencial del poema, ja que la creació de l'univers i de la humanitat ocupa una porció relativament petita de la composició; de fet, s'hauria d'anomenar “L'exaltació de Marduk”, el déu nacional de Babilònia, ja que és aquest el tema principal de l'obra.
L'Enûma elish el coneixem, gairebé complet, gràcies a més d'una seixantena de fragments de tauletes de fang manuscrites en escriptura cuneïforme i en llengua accàdia, molts d'ells duplicats i còpies, escampats en diversos arxius de les ciutats més importants de l'antiga Assíria i Babilònia. Especialment a l'anomenada Biblioteca d'Assurbanipal (668-627 aC), la més gran i més antiga biblioteca de l'antiguitat, a la ciutat de Nínive (la moderna Kuyunjik, prop de Mosul, a l'actual Kurdistan), d'on s'han recuperat un total de 30.000 tauletes i fragments de tauletes corresponents a uns 10.000 documents, la font principal de la gran majoria de textos literaris de la tradició sapiencial babilònica que coneixem avui: l'Enûma elish, el Poema de Gilgamesh, Atrahasis, El Descens d'Ishtar als Inferns, etc.
La majoria d'estudiosos situen la composició de l'Enûma elish durant el regnat del rei babiloni Nabucodonosor I (1125-1103 aC), és a dir, dins del darrer quart del segon mil·leni, escrit per al ritual del quart dia del festival de l'Any Nou (que era celebrat a la primavera), resultat d'una reforma religiosa emmarcada dins d'un període de renaixement políticen el qual s'intentava consolidar la creixent preeminència de Babilònia per sobre dels seus veïns.
L'Enûma elish, per altra banda, també va ser una peça literària de coneixement obligat per part dels escribes i erudits de Babilònia i Assíria, dins d'una tradició iniciada al tercer mil·leni i conformada al llarg de tres mil anys d'història. Alguns d'aquells erudits formaven part del cercle de confiança del rei com a consellers espirituals, astròlegs, endevins, exorcistes, metges, àugurs i, en definitiva, com a savis suposadament experts en interpretar els missatges que les divinitats enviaven als humans.
Resum esquemàtic de l'obra
Teogonia. El caos primordial aquós, el primer estadi del cosmos, és representat per una parella divina, Apsu, el mascle, el déu de les aigües dolces, i Tiàmat, la femella, la deessa de les aigües salades. Aquests creen Lahmu i Lahamu (noms de significat incert, alguns estudiosos els vinculen amb el llot primordial que es va crear dins la massa aquosa). Després són creats Ànshar (significa “tot el cel”, un déu masculí, identificat amb el déu nacional dels assiris, Ashur) i Kíshar (significa “tota la terra”, una deessa). Aquests, al seu torn, engendren Anu, el cap del panteó sumeroaccadi “clàssic” (significa “cel”, el pare dels déus, «l'hereu», «el primogènit»), la darrera generació dels déus “ancestrals”. Anu engendra Ea (significa “el senyor terra”, el déu de les aigües subterrànies, la divinitat benefactora per excel·lència), la primera generació del panteó “operatiu” sumerobabilònic.
L'inici del conflicte. Els déus joves no paren de fer soroll i no deixen descansar els déus ancestrals, en particular Apsu i Tiàmat. Apsu proposa a Tiàmat d'aniquilar-los perquè hi torni a haver silenci i pugui descansar però ella, com una bona mare, no vol destruir allò que ha engendrat. Eadescobreix els plans d'Apsu i el mata, i s'instal·la sumptuosament a l'Apsu (mot que passa a designar un “lloc”, un espai sagrat) amb Dankina, on concebeixen Marduk, «el més savi entre els savis, el més expert entre els déus», viril, fort, perfecte, excel·lent, «fill, sol, sol dels déus», etc. Però Marduk, jugant amb tempestes i inundacions també destorba Tiàmat, la qual aleshores decideix venjar la mort del seu espòs i crea un exèrcit d'éssers divins monstruosos dotats d'armes poderosíssimes amb Kingu al capdavant, el ministre i nou amant de Tiàmat, la qual l'eleva al rang de déu.
La recerca del paladí. Eadescobreix els plans de Tiàmat i els explica a Ànshar, el qual encoratja Ea a assumir-ne la seva responsabilitat i a enfrontar-se a Tiàmat. Però Ea, paralitzat de por davant de Tiàmat, renuncia a l'empresa. Al seu torn, Anu fa el mateix. De la posterior assemblea de déus convocada per Ànshar no en surt cap que gosi enfrontar-se a Tiàmat. Fins que Marduk, convençut pel seu pare Ea, es presenta voluntari. Els déus celebren un banquet, lloen Marduk, el seu paladí, i el coronen rei «sobre tot l'univers».
El gran combat. Marduk, revestit amb les seves armes, s'enfronta a Tiàmat en una batalla terrible. Ell li llença la xarxa, embolica Tiàmat, li fa entrar «el vent destructiu» per la boca, li llença una fletxa que parteix en dos «la seva ventresca i va dividir el seu cor» i, finalment, acaba amb la vida de Tiàmat, «la capdavantera». Aleshores l'exèrcit de Tiàmat és dipersat i Kingu, llur capità, és fet presoner.
La creació de l'univers. Marduk divideix el cos de Tiàmat en dues parts, «la va esqueixar en dos com un peix assecat: va col·locar una de les meitats tot ensostrant el cel» i amb l'altra «va cobrir i va assegurar la terra». (Més detalls a «Marduk crea l'univers», sobre la creació per combat.)
L'entronització de Marduk. Després de la creació de l'univers tots els déus lloen Marduk, es prosternen davant d'ell i el proclamen «rei-total», tot investint-lo amb els atributs de la reialesa: unció amb «oli de xiprer», vestit reial, aura i corona reials, armes reials i tron. Seguidament Marduk decideix crear Babilònia i el seu temple principal, l'Essàgil (significa “la casa del sostre alt”, el temple de Marduk a Babilònia).
La creació de la humanitat. Marduk té la necessitat de fer un prodigi encara més gran i decideix que es creïn «els homes primigenis, que se'ls imposin les obligacions dels déus i que aquells puguin descansar». Alehores «Ea, el savi, va crear els humans» de la sang de Kingu, el qui «va crear la guerra , va incitar Tiàmat i va començar la lluita». (Més detalls a «Ea crea la humanitat», sobre la creació per sacrifici.)
Els cinquanta noms. La darrera part del poema descriu i comenta els cinquanta noms de Marduk (50 és considerat un número sagrat pels babilonis) com a cap del panetó babilònic. Per exemple, Lugaldimmerankia, títol sumeri que significa literalment «el rei dels déus del cel i l'infern».
Crèdits de les fotos. 1: “Tauleta de l'Enûma elish amb escriptura cuneïforme”, contribució a mythprojects.wikispaces.com. 2: “El déu Marduk”, de Wikimedia Commons. — Llicències: Creative Commons (1) i Domini públic (2).
Quan a les altures els cels no havien estat anomenats,
i a baix la terra no tenia nom,
ja hi era Apsu, el primordial, el seu procreador [*],
i també la creadora Tiàmat, la paridora de la totalitat.
Quan van barrejar les seves aigües,
no s'estenien les pastures, no es distingien els canyars,
quan cap dels déus no havia aparegut encara,
no havia estat pronunciat cap nom, i els destins no havien estat establerts,
aleshores els déus van ser creats enmig d'ells (dos):
Lahmu i Lahamu van aparèixer, els seus noms van ser pronunciats
Breu introducció històrica del poema
Tot i que el títol modern de Poema Babilònic de la Creació és el més acceptat actualment, no descriu exactament el contingut essencial del poema, ja que la creació de l'univers i de la humanitat ocupa una porció relativament petita de la composició; de fet, s'hauria d'anomenar “L'exaltació de Marduk”, el déu nacional de Babilònia, ja que és aquest el tema principal de l'obra.
L'Enûma elish el coneixem, gairebé complet, gràcies a més d'una seixantena de fragments de tauletes de fang manuscrites en escriptura cuneïforme i en llengua accàdia, molts d'ells duplicats i còpies, escampats en diversos arxius de les ciutats més importants de l'antiga Assíria i Babilònia. Especialment a l'anomenada Biblioteca d'Assurbanipal (668-627 aC), la més gran i més antiga biblioteca de l'antiguitat, a la ciutat de Nínive (la moderna Kuyunjik, prop de Mosul, a l'actual Kurdistan), d'on s'han recuperat un total de 30.000 tauletes i fragments de tauletes corresponents a uns 10.000 documents, la font principal de la gran majoria de textos literaris de la tradició sapiencial babilònica que coneixem avui: l'Enûma elish, el Poema de Gilgamesh, Atrahasis, El Descens d'Ishtar als Inferns, etc.La majoria d'estudiosos situen la composició de l'Enûma elish durant el regnat del rei babiloni Nabucodonosor I (1125-1103 aC), és a dir, dins del darrer quart del segon mil·leni, escrit per al ritual del quart dia del festival de l'Any Nou (que era celebrat a la primavera), resultat d'una reforma religiosa emmarcada dins d'un període de renaixement políticen el qual s'intentava consolidar la creixent preeminència de Babilònia per sobre dels seus veïns.
L'Enûma elish, per altra banda, també va ser una peça literària de coneixement obligat per part dels escribes i erudits de Babilònia i Assíria, dins d'una tradició iniciada al tercer mil·leni i conformada al llarg de tres mil anys d'història. Alguns d'aquells erudits formaven part del cercle de confiança del rei com a consellers espirituals, astròlegs, endevins, exorcistes, metges, àugurs i, en definitiva, com a savis suposadament experts en interpretar els missatges que les divinitats enviaven als humans.
Resum esquemàtic de l'obra
Teogonia. El caos primordial aquós, el primer estadi del cosmos, és representat per una parella divina, Apsu, el mascle, el déu de les aigües dolces, i Tiàmat, la femella, la deessa de les aigües salades. Aquests creen Lahmu i Lahamu (noms de significat incert, alguns estudiosos els vinculen amb el llot primordial que es va crear dins la massa aquosa). Després són creats Ànshar (significa “tot el cel”, un déu masculí, identificat amb el déu nacional dels assiris, Ashur) i Kíshar (significa “tota la terra”, una deessa). Aquests, al seu torn, engendren Anu, el cap del panteó sumeroaccadi “clàssic” (significa “cel”, el pare dels déus, «l'hereu», «el primogènit»), la darrera generació dels déus “ancestrals”. Anu engendra Ea (significa “el senyor terra”, el déu de les aigües subterrànies, la divinitat benefactora per excel·lència), la primera generació del panteó “operatiu” sumerobabilònic.
L'inici del conflicte. Els déus joves no paren de fer soroll i no deixen descansar els déus ancestrals, en particular Apsu i Tiàmat. Apsu proposa a Tiàmat d'aniquilar-los perquè hi torni a haver silenci i pugui descansar però ella, com una bona mare, no vol destruir allò que ha engendrat. Eadescobreix els plans d'Apsu i el mata, i s'instal·la sumptuosament a l'Apsu (mot que passa a designar un “lloc”, un espai sagrat) amb Dankina, on concebeixen Marduk, «el més savi entre els savis, el més expert entre els déus», viril, fort, perfecte, excel·lent, «fill, sol, sol dels déus», etc. Però Marduk, jugant amb tempestes i inundacions també destorba Tiàmat, la qual aleshores decideix venjar la mort del seu espòs i crea un exèrcit d'éssers divins monstruosos dotats d'armes poderosíssimes amb Kingu al capdavant, el ministre i nou amant de Tiàmat, la qual l'eleva al rang de déu.
La recerca del paladí. Eadescobreix els plans de Tiàmat i els explica a Ànshar, el qual encoratja Ea a assumir-ne la seva responsabilitat i a enfrontar-se a Tiàmat. Però Ea, paralitzat de por davant de Tiàmat, renuncia a l'empresa. Al seu torn, Anu fa el mateix. De la posterior assemblea de déus convocada per Ànshar no en surt cap que gosi enfrontar-se a Tiàmat. Fins que Marduk, convençut pel seu pare Ea, es presenta voluntari. Els déus celebren un banquet, lloen Marduk, el seu paladí, i el coronen rei «sobre tot l'univers».El gran combat. Marduk, revestit amb les seves armes, s'enfronta a Tiàmat en una batalla terrible. Ell li llença la xarxa, embolica Tiàmat, li fa entrar «el vent destructiu» per la boca, li llença una fletxa que parteix en dos «la seva ventresca i va dividir el seu cor» i, finalment, acaba amb la vida de Tiàmat, «la capdavantera». Aleshores l'exèrcit de Tiàmat és dipersat i Kingu, llur capità, és fet presoner.
La creació de l'univers. Marduk divideix el cos de Tiàmat en dues parts, «la va esqueixar en dos com un peix assecat: va col·locar una de les meitats tot ensostrant el cel» i amb l'altra «va cobrir i va assegurar la terra». (Més detalls a «Marduk crea l'univers», sobre la creació per combat.)
L'entronització de Marduk. Després de la creació de l'univers tots els déus lloen Marduk, es prosternen davant d'ell i el proclamen «rei-total», tot investint-lo amb els atributs de la reialesa: unció amb «oli de xiprer», vestit reial, aura i corona reials, armes reials i tron. Seguidament Marduk decideix crear Babilònia i el seu temple principal, l'Essàgil (significa “la casa del sostre alt”, el temple de Marduk a Babilònia).
La creació de la humanitat. Marduk té la necessitat de fer un prodigi encara més gran i decideix que es creïn «els homes primigenis, que se'ls imposin les obligacions dels déus i que aquells puguin descansar». Alehores «Ea, el savi, va crear els humans» de la sang de Kingu, el qui «va crear la guerra , va incitar Tiàmat i va començar la lluita». (Més detalls a «Ea crea la humanitat», sobre la creació per sacrifici.)
Els cinquanta noms. La darrera part del poema descriu i comenta els cinquanta noms de Marduk (50 és considerat un número sagrat pels babilonis) com a cap del panetó babilònic. Per exemple, Lugaldimmerankia, títol sumeri que significa literalment «el rei dels déus del cel i l'infern».
Crèdits de les fotos. 1: “Tauleta de l'Enûma elish amb escriptura cuneïforme”, contribució a mythprojects.wikispaces.com. 2: “El déu Marduk”, de Wikimedia Commons. — Llicències: Creative Commons (1) i Domini públic (2).
Guilgameix
El còmic
L'entrada a la wikipèdia
presentació amb Slidshare
Vídeo explicatiu sobre el poema de Guilgameix
Literatura antiga
L'entrada a la wikipèdia
presentació amb Slidshare
Vídeo explicatiu sobre el poema de Guilgameix
Literatura antiga
diumenge, 17 de setembre del 2017
Presentació
Índex tema 1
TEMA 1
LA LITERATURA ORIENTAL
1. Context històric
2. La literatura mesopotàmica.
2.1. El Codi d’Hammurabi
2.2. El poema de la creació: Eruma Elish
2.3. L’epopeia de Guilgameix.
3. La literatura egípcia
3.1. Pedra Rosetta
3.2. Regne Antic o Imperi Antic
3.2.1. Textos de les piràmides
3.2.2. Disputa entre un home i el seu Ba (ànima)
3.3. Imperi Mitjà
3.3.1. Història de Sinuhé
3.3.2. El mariner nàufrag
3.3.3. Història del camperol eloqüent
3.4. Imperi Nou
3.4.1. Peri Em Heru (llibre dels morts)
4. La literatura índia.
4.1. Sànscrit
4.2. El període vèdic: Rig-Veda
4.3. El període postvèdic:
4.3.1. Èpica: Mahabharata i Ramayana
4.3.2. Teatre: Sakuntala i Malatimadhaba
4.3.3. Poesia lírica: Saptasati i Meghaduta
4.4. Prosa: Panchatantra
5. La literatura xinesa
5.1. La poesia: Llibre dels cants ( Shi Jing)
5.2. La prosa
5.2.1. I Ching (Llibre de les mutacions).
5.2.2. Shujing (Llibre dels documents)
5.2.3. Li Ji (memòria sobre els ritus)
5.2.4. Chun Quiu (Annals de la primavera)
6. La Bíblia.
6.1. Els llibres de la Bíblia.
6.1.1. L’Antic Testament
6.1.2. El Nou Testament
6.2. El Talmud
1. Context històric
2. La literatura mesopotàmica.
2.1. El Codi d’Hammurabi
2.2. El poema de la creació: Eruma Elish
2.3. L’epopeia de Guilgameix.
3. La literatura egípcia
3.1. Pedra Rosetta
3.2. Regne Antic o Imperi Antic
3.2.1. Textos de les piràmides
3.2.2. Disputa entre un home i el seu Ba (ànima)
3.3. Imperi Mitjà
3.3.1. Història de Sinuhé
3.3.2. El mariner nàufrag
3.3.3. Història del camperol eloqüent
3.4. Imperi Nou
3.4.1. Peri Em Heru (llibre dels morts)
4. La literatura índia.
4.1. Sànscrit
4.2. El període vèdic: Rig-Veda
4.3. El període postvèdic:
4.3.1. Èpica: Mahabharata i Ramayana
4.3.2. Teatre: Sakuntala i Malatimadhaba
4.3.3. Poesia lírica: Saptasati i Meghaduta
4.4. Prosa: Panchatantra
5. La literatura xinesa
5.1. La poesia: Llibre dels cants ( Shi Jing)
5.2. La prosa
5.2.1. I Ching (Llibre de les mutacions).
5.2.2. Shujing (Llibre dels documents)
5.2.3. Li Ji (memòria sobre els ritus)
5.2.4. Chun Quiu (Annals de la primavera)
6. La Bíblia.
6.1. Els llibres de la Bíblia.
6.1.1. L’Antic Testament
6.1.2. El Nou Testament
6.2. El Talmud
LLeis codi d'Hammurabi
EL CODI D’HAMMURABI
Al final del III mil·lenni aC., Babilònia no era només que una petita vila. El rei Hammurabi ( 1792- 1775 aC. ) la convertiria en la capital política, intel·lectual i religiosa de Mesopotàmia. Després de reforçar el seu poder en Babilònia, va aconseguir la unitat de Mesopotàmia conquistant les viles reals de Larsa, Mari, Eshnunna i Asur. Va reorganitzar l'administració i el seu codi de lleis va fer de la seva persona una de les figures cabdals de l'Orient antic. El codi conté un conjunt de 282 articles de lleis relatives tant a la vida pública com a la privada.
29. Si el seu fill és un menor i no és capaç de complir les obligacions del feu del seu pare, un terç del camp i de l'hort se li donarà a la seva mare; així la seva mare el podrà criar.
Al final del III mil·lenni aC., Babilònia no era només que una petita vila. El rei Hammurabi ( 1792- 1775 aC. ) la convertiria en la capital política, intel·lectual i religiosa de Mesopotàmia. Després de reforçar el seu poder en Babilònia, va aconseguir la unitat de Mesopotàmia conquistant les viles reals de Larsa, Mari, Eshnunna i Asur. Va reorganitzar l'administració i el seu codi de lleis va fer de la seva persona una de les figures cabdals de l'Orient antic. El codi conté un conjunt de 282 articles de lleis relatives tant a la vida pública com a la privada.
Damunt de l’estela de basalt, una escena escultòrica mostra al rei dempeus davant d'una divinitat asseguda, Asmesh, déu solar i protector de la justícia, que se li reconeix per les flames que surten de les seves esquenes. El cara a cara del rei i del déu és d'un hieratisme que sorprèn.
A la part inferior estan gravades tres mil cinc-centes línies, tancades en cartutxos i amatents en columnes. El text constitueix la raó d'ésser de l’estela, i té una importància excepcional per al coneixement de la societat, l'economia i la història de Babilònia.
El Codi d’Hammurabi és el primer cos legal conegut de la història. Després d'un pròleg, en el qual el rei de Babilònia justifica la seva acció legisladora (ha rebut tal encàrrec del déu Marduk per a fomentar el benestar entre les gents), s'enumera el conjunt de lleis promulgades.
En el següent fragment es recullen les primeres trenta.
1. Si un senyor acusa a (altre) senyor i presenta contra ell denúncia d'homicidi, però no la pot provar, el seu acusador serà castigat amb la mort.
2. Si un senyor imputa a (altre) senyor pràctiques de bruixeria, però no les pot provar, l'acusat de bruixeria anirà al riu (i) deurà llançar-se al riu. Si el riu (aconsegueix) arrossegar-lo, el seu acusador li arrabassarà la seva hisenda. (Però) si aquest senyor ha estat purificat pel riu sortint (d'ell) sa i bé, el que li va imputar de maniobres de bruixeria serà castigat amb la mort (i) el que es va llançar al riu arrabassarà la hisenda del seu acusador.
3. Si un senyor apareix en un procés per a (presentar) un fals testimoniatge i no pot provar la paraula que ha dit, si el procés és un procés cabdal tal senyor serà castigat amb la mort.
4. Si es presenta per a testimoniar (en fals, en un procés) de gra o plata, sofrirà en la seva totalitat la pena d'aquest procés.
5. Si un jutge ha jutjat una causa, pronunciat sentència (i) dipositat el document segellat, si, a continuació, canvia la seva decisió, se li provarà que el jutge va canviar la sentència que havia dictat i pagarà fins a dotze vegades la quantia del que va motivar la causa. A més, públicament, se li farà aixecar del seu seient de justícia (i) no tornarà més. Mai més podrà asseure’s amb els jutges en un procés.
6. Si un senyor roba la propietat religiosa o estatal, aquest senyor serà castigat amb la mort. A més el que va rebre de les seves mans els béns robats serà (també) castigat amb la mort.
7. Si, de la mà del fill d'un senyor o de l'esclau d'un particular, un senyor ha adquirit o rebut en custòdia plata o or, un esclau o una esclava, un bou o una ovella o un ase, o qualsevol cosa que sigui, sense testimonis ni contracte, tal senyor és un lladre: (en aquests casos) serà castigat amb la mort.
8. Si un senyor roba un bou, un anyell, un ase, un porc o una barca, si (el robat pertany) a la religió (o) si (pertany) a l'estat, restituirà fins a trenta veus (el seu valor); si (pertany) a un subaltern ho restituirà fins a deu vegades. Si el lladre no té amb què restituir, serà castigat amb la mort.
9. Si un senyor, havent-se-li extraviat un objecte, troba el seu objecte extraviat en possessió de (altre) senyor; (si) el senyor en la possessió del que es va trobar l'objecte extraviat declara: «M'ho va vendre un venedor, ho vaig comprar en presència de testimonis»; (si) d'altra part, el propietari de l'objecte extraviat declara: «Presentaré testimonis que testimoniïn sobre el meu objecte extraviat»; (si) el comprador presenta al venedor que l'hi ha venut i als testimonis en la presència dels quals ho va comprar; (si), per altra banda, el propietari de l'objecte perdut presenta els testimonis que donin testimoniatge de l'objecte perdut, (en aquest cas) els jutges consideraran les proves, i els testimonis, en la presència dels quals es va efectuar la compra, juntament amb els testimonis que testimonien sobre l'objecte perdut, declararan el que sàpiguen davant del déu. (I ja que) el venedor va ser el lladre serà castigat amb la mort. El propietari de l'objecte perdut recobrarà el seu objecte perdut. El comprador recobrarà de la hisenda del venedor la plata que havia pesat.
10. Si el comprador no ha presentat al venedor que li va vendre (l'objecte) ni els testimonis en la presència dels quals es va efectuar la compra, i l'amo de la cosa perduda presenta testimonis que testimoniïn sobre la seva cosa perduda, el comprador va ser el lladre: serà castigat amb la mort. El propietari de la cosa perduda recobrarà la seva propietat perduda.
11. Si el propietari de la cosa perduda no presenta testimonis que testimoniïn sobre l'objecte perdut, és un estafador, (i ja que) va donar curs a una denúncia falsa serà castigat amb la mort.
12. Si el venedor ha mort, el comprador prendrà de la casa del venedor fins a cinc vegades (el valor) del que havia reclamat en aquest procés.
13. Si els testimonis de tal senyor no estiguessin a mà, els jutges li assenyalaran un termini de sis mesos. I si al (terme del) sisè mes, no presenta els seus testimonis, aquest senyor és un falsari. Sofrirà en la seva totalitat la pena d'aquest procés.
14. Si un senyor roba el nen menor de (altre) senyor, rebrà la mort.
15. Si un senyor ajuda a escapar per la gran porta (de la ciutat) a un esclau estatal o a una esclava estatal o a un esclau d'un subaltern o a una esclava d'un subaltern rebrà la mort.
16. Si un senyor va donar refugi en la seva casa a un esclau o a una esclava fugitius, pertanyent a l'estat o a un subaltern i si no ho va lliurar a la cridada del pregoner l'amo de la casa rebrà la mort. 17. Si un senyor pren en camp obert un esclau o esclava fugitius i (si) ho retorna al seu amo, l'amo de l'esclau li donarà dos siclos de plata.
18. Si aquest esclau no ha volgut esmentar el nom del seu amo, li durà al palau; (allí) es realitzarà una investigació i l'hi retornaran al seu amo.
19. Si reté a l'esclau en la seva casa (i si) després l'esclau és trobat en la seva possessió, el senyor rebrà la mort.
20. Si l'esclau fuig de la casa d'aquell que ho va prendre, aquest home ho jurarà (així) pel déu a l'amo de l'esclau i es marxarà lliure.
21. Si un senyor obre bretxa en una casa, davant de la bretxa se li matarà i se li penjarà.
22. Si un senyor es dedica al bandidatge i arriba a ser detingut, aquest senyor rebrà la mort.
23. Si el bandit no és detingut, el senyor (que ha estat) robat declararà oficialment davant del déu (els detalls de) el perdut; després, la ciutat i el governador en el territori del qual i jurisdicció es va cometre el bandidatge, li compensaran (per tot) el perdut.
24. Si és una vida (el que es va perdre), la ciutat i el governador pesaran una mina de plata (i la hi lliuraran) a la seva gent.
25. Si es declara un incendi (fortuït) en la casa d'un senyor i (si) un senyor que va acudir a apagar-lo posa els ulls sobre algun bé de l'amo de la casa i s'apropia d'algun bé de l'amo de la casa, aquest senyor serà llançat al foc.
26. Si un oficial o un especialista (militar) que havia rebut l'ordre de partir per a una missió del rei, no anés (a la mateixa) o bé (si) llogués un mercenari i li enviés en el seu lloc, aquest oficial o aquest especialista (militar) rebrà la mort; el denunciant (del fet) prendrà la seva hisenda.
27. Si un oficial o un especialista (militar), mentre servia les armes del rei, ha estat fet presoner, i durant la seva absència han donat el seu camp i el seu hort a un altre que ha complert amb les obligacions del feu (pagant la renda); si (l'oficial o l'especialista) regressa i torna a la seva ciutat, li seran retornats el seu camp i el seu hort i serà ell qui complirà les obligacions del feu.
28. Si un oficial o un especialista (militar), mentre servia les armes del rei, ha estat fet presoner (i si) el seu fill és capaç de complir les obligacions del feu, li seran lliurats el camp i l'hort i ell cuitarà de les obligacions feudals del seu pare.
30. Si un oficial o un especialista (militar) ha deixat abandonat el seu camp, el seu hort i la seva casa, motivat per les obligacions del feu, i després d'això es va absentar; (si) altre, després de la seva partida, es va fer càrrec del seu camp, hort i casa i va complir les obligacions del feu durant tres anys; si (l'anterior feudatari) regressés i reclamés el seu camp, hort i casa, aquests no se li concediran. Només qui es va fer càrrec d'ells i va complir les obligacions del feu es convertirà en feudatari.
El codi d'Hammurabi
El Codi d’Hammurabi
Al llarg del seu regnat, el monarca babilònic Hammurabi (1792-1750 a.C.) va realitzar una compilació de les lleis (tot i que seria més correcte parlar de sentències) que ell mateix havia dictat, creant el primer corpus legislatiu de la història que ha arribat complet fins els nostres dies. Gravat en una estela de diorita d’uns tres metres d’alçada i escrit en lletra cuneïforme acàdia, la seva finalitat era que els súbdits no poguessin excusar-se en el desconeixement davant d’una hipotètica sanció.
Més enllà de la seva condició jurídica, el Codi d’Hammurabi és un document excepcional per a conèixer la vida i la societat de l’època antiga en incloure disposicions legals sobre àmbits com el comerç, el pagament d’impostos, el matrimoni, el divorci, el robatori, l’esclavitud o els deutes. Per exemple, es descriuen tres tipus de castes de súbdits: els homes lliures, els semilliures i els esclaus, i les sentències s’ajustarien a la condició social i jurídica pròpia de cada casta.
El Codi recorre freqüentment a l’anomenada llei del talió. És a dir, es concebia la justícia com una forma de revenja en la qual es castigava el culpable amb una pena similar al delicte realitzat. És el famós “ull per ull”:
8. Si un home roba un bou, o una ovella, o un ase, o un porc, o una barca i [allò que l’home ha robat] pertany a la religió o a l’Estat, restituirà trenta vegades el seu valor; si pertany a un ciutadà particular, en restituirà deu vegades el seu valor. Si el lladre no posseeix el necessari per restituir, serà condemnat a mort.196. Si un senyor treu l’ull a un membre de l’aristocràcia, se li destruirà el seu.197. Si trenca l’os d’un altre senyor, se li trencarà l’os a ell.198. Si destrueix l’ull d’un plebeu o trenca l’os d’un plebeu, pagarà una mina d’argent.199. Si li buida l’ull a l’esclau d’un senyor o li trenca l’os a l’esclau d’un senyor, pagarà a l’amo la meitat del seu preu.
En la part superior de l’estela s’hi representa el déu Xamaix (Shamash, divinitat relacionada amb la justícia i els oracles) entregant les lleis a Hammurabi. A continuació trobem les 282 sentències judicials repartides en un cos de text cuneïforme que recorre les quatre cares. A més, la compilació està precedida per un pròleg que lloa el paper pacificador de Hammurabi i acaba amb un epíleg poètic al voltant de les virtuts del sobirà.
Revista Sapiens
Subscriure's a:
Missatges (Atom)