dimarts, 14 de novembre del 2017
Teatre d'Epidaure
https://www.google.es/search?q=teatre+de+epidaure&client=tablet-android-samsung&prmd=imvn&source=lnms&tbm=isch&sa=X&ved=0ahUKEwj3w72BuL7XAhVmLsAKHZvXBloQ_AUIEigB&biw=600&bih=960#imgrc=5NbxI_Ldd0KRaM:
dijous, 9 de novembre del 2017
La Ilíada
LA ILÍADA
El poema homèric de la Ilíada reuneix tot un seguit de material èpic sobre la guerra de Troia al voltant d'un episodi concret: la funesta ira d'Aquil·les, el principal heroi de l'exèrcit grec. Al novè any de la guerra de Troia, Aquil·les, enfurismat perquè Agamèmnon li ha pres l'esclava que era la seva part del botí, es retira del combat i demana a la seva mare Tetis que influeixi en Zeus perquè els aqueus -tal com són anomenats els grecs- siguin en endavant derrotats pels troians. Així espera aconseguir que Agamèmnon i els altres grecs li supliquin que torni a la lluita. Aquest pla es va complint amb tant d'èxit que Agamèmnon li ofereix donar-li l'esclava i, a més, una forta compensació. Tanmateix Aquil·les no en té prou per deposar la seva còlera i els troians, comandats pel valerós Hèctor, segueixen vencent fins a arribar al campament i a les naus dels aqueus. Llavors Pàtrocle, el company més estimat d'Aquil·les, no resisteix veure els sofriments dels grecs i decideix combatre al seu costat. Aquil·les no solament li ho permet sinó que fins i tot li deixa les seves pròpies armes. Això fa creure un i altre bàndol que Aquil·les ha tornat a la guerra i ajuda Pàtrocle a abatre molts enemics, fins que s'enfronta amb Hèctor i mor a les seves mans (cant XVI). Quan Aquil·les se n'assabenta, la seva còlera d'abans és substituïda pel dolor i l'ànsia de venjança, malgrat que Tetis li ha advertit que ell perirà tot seguit de la mort d'Hèctor. Així i tot, Aquil·les accepta l'oferta de reconciliació d'Agamèmnon i es llança de nou al combat amb l'objectiu d'acabar amb Hèctor. Després de fer una gran matança d'enemics, troba Hèctor, que en un primer moment fuig corrent al voltant de Troia. Aquil·les el persegueix fins que l'altre li planta cara. Finalment Hèctor mor d'un cop de la seva llança (cant XXII), però Aquil·les no en té prou i arrossega diverses vegades el cadàver de l'odiat enemic a l'entorn de Troia. A més es nega a retornar el cos i no és sinó forçat pels déus que el lliura al vell Príam, pare d'Hèctor i rei de Troia, a canvi d'un fort rescat quan aquest va de nit al campament aqueu. Allà ploren junts Aquil·les i Príam, solidaris en la dissort humana. El poema s'acaba amb els funerals d'Hèctor.
El poeta fa que aquest episodi representi el total de la guerra per mitjà d'algunes escenes. Així, als primers cants, la presentació dels contingents grecs o el duel de Paris i Menelau per Hèlena, durant el qual, a més, Hèlena, des de les muralles, identifica a Príam diversos cabdills grecs, són fets que tindrien sentit a l'inici de la guerra i no al cap de nou anys de setge. Igualment, al cant XXII, la mort d'Hèctor, el principal defensor de Troia, simbolitza la caiguda de la ciutat.
El fet de centrar-se en la ira d'Aquil·les dóna unitat al poema. Certament, que Aquil·les es retiri del combat permet que les gestes d'altres herois grecs com Diomedes, Àiax, Agamèmnon, Menelau o Odisseu quedin successivament en primer pla. Però aquests diversos episodis resten lligats amb l'acció principal i els uns amb els altres per mitjà de la tècnica de la preparació i la predicció dels esdeveniments posteriors. Així, per exemple, la derrota dels grecs s'anuncia ja al primer cant, tot i que no es produeix fins al VIII.
Homer: La ilíada i l'Odissea
El mite en la formació dels poemes homèrics
Els temes de l’antiga literatura
imaginativa grega estan presos, quasi exclusivament, del tresor de llegendes i
de tradicions mitològiques que des de temps immemorial conservava el poble
heŀlè. La llegenda i el mite, per tant, constitueixen la font constant de la
literatura grega. Per als grecs, el món de la mitologia contituïa una mena de
prehistòria del seu país; aquells fets havien tingut lloc en un passat remot
que un accident geogràfic, un monument, un culte tradicional o un llinatge
unien amb el temps present. Alguns d’aquests mites tenien com a tema guerres
llargues i terribles, com ara la del setge de Troia. D’altres relataven la
història patètica i truculenta d’un llinatge, com ara la de Tebes, amb la
biografia dramàtica d’Èdip i la fi dels seus fills Etòcles i Polinices i de la
seua filla Antígona. Les aventures de
Teseu i d’Hèracles (Hèrcules), les navegacions de Jasó i els seus amors amb
Medea, i moltes altres invencions donaven als mites grecs una diversitat
extraordinària. Al llarg d’uns vint-i-cinc segles tant la literatura com les
arts plàstiques dels països europeus s’han inspirat en aquests mites i
llegendes.
La mitologia grega comprén un gran nombre de relats molt diversos.
D'origen popular i anònim, en un principi els mites es van transmetre sobretot
per via oral. En alguns, els seus protagonistes són déus; en d’altres
intervenen també humans, ben sovint dotats de qualitats, sobretot físiques,
superiors a les dels seus semblants; tampoc
no és estrany que hi apareguen éssers fabulosos i monstres.
Normalment, les històries se situen en
èpoques anteriors als temps històrics i els fets narrats no han succeït mai. Si en algun cas es pot observar
un rerefons històric, la realitat no ha estat com se’ns conta, sinó que
personatges i situacions apareixen engrandits i allunyats de l'experiència de
l'home comú.
Com sol ocórrer
en totes les mitologies, també la mitologia grega reflecteix una concepció del
món. El mite, i això és l'important, era
la forma a través de la qual un grec
entenia la realitat. Amb imatges brillants,
escenes espectaculars i aventures apassionants, els grecs expressaven
tant realitats físiques (origen de l'Univers, moviment dels astres, fenòmens atmosfèrics, etc.)
com elements antropològics (costums,
tradicions folklòriques, cultes, actitud davant de la mort, etc.). El mite, per
dir-ho així, venia a ser una metàfora i aquest caràcter és el que fa del mite un llenguatge universal, capaç de
parlar als humans de totes les èpoques i
de tots els països.
Els més antics monuments
literaris que es conserven en llengua grega són dos extensos poemes èpics, la Ilíada i l’Odissea atribuïts a Homer. Ja des de l'antiguitat existiren dubtes sobre
l'atribució d'aquests dos llargs poemes a un mateix autor, i a partir del s
XVIII es convertiren en un problema per als investigadors, conegut com a qüestió
homèrica. L'estudi de l'èpica com a poesia oral, l'evidència d'un influx
oriental sobre tots dos llibres i el desxiframent del micènic apunten la
possibilitat que es tractés del cap d'una escola poètica (és coneguda
l'existència d'uns homèrides a Quios, un dels llocs que les fonts esmenten com
a lloc de la seva naixença), que hauria aplegat material literari oral de
diversa procedència refós en una primera composició, que es pot situar al segle
VIII aC. Cal recordar, a més, que els poemes homèrics no van ser
compostos per a un públic de lectors, sinó per a un auditori, la qual cosa
explica certes de les seues diferències amb els llibres moderns, com la
voluntat de donar a cada episodi la major claredat i el major dramatisme
possible i de no confrondre els oients amb altres consideracions sense interés
immediat en un punt concret.
La
Ilíada
La Ilíada té per tema la llegenda de Troia, i se centra en la narració
del setge d’aquesta ciutat per les tropes aquees o gregues. La llegenda fixava
en deu llargs anys la duració d’aquesta campanya, però Homer ens la presenta en
una de les seues últimes fases i en una sèrie d’episodis que van transcórrer en
cinquanta-un dies. El poeta, que escriu per a un públic que ja coneix la
llegenda, n’ha sintetitzat tot el dramatisme i sentit en uns fets, sens dubte
imaginats per ell, que parteixen d’un conflicte moral i d’una explosió de
passions. Des del moment que entren en joc la ira, el ressentiment, l’amor i
l’orgull militar naix la veritat poètica i humana del setge de Troia i la seua
veritat històrica o llegendària deixen d’interessar. El conflicte humà sorgeix
quan Agamèmnon, cap de les forces gregues, obra injustament amb Aquiŀles, el
millor dels seus guerrers, el qual es retira irritat a la seua tenda de
campanya i contempla impassible com els seus reben durs colps de l’enemic.
Aquiŀles és l’autèntic heroi de la Ilíada,
precisament a causa de les seues crisis: la ira contra Agamèmnon i el furor que
l’escomet quan el seu amic Pàtrocle mor a mans dels troians. Això l’incita a
prendre novament les armes. Les dues passions d’Aquiŀles divideixen
equillibradament el poema, carregat d’esdeveniments diversos, ple de descripcions
bèŀliques i amb menció expressa dels guerrers que lluiten en els dos bàndols.
En La Ilíada l’heroïcitat d’una peça d’Aquiŀles s’oposa a totes les
altres en la mesura en què no arriben a poder-se-li comparar: ningú no és tan
heroi com ell. Però la seua heroïcitat s’oposa radicalment a la d’Hèctor, el gran
heroi dels troians.
Aquiŀles pertany al mite, a una època perduda per sempre en què tot era més
gran, millor i més clarament definit. Hèctor, en canvi, no oblida el valor i la
fama, però també té en compte les obligacions del guerrer amb tots els altres
que viuen amb ell. Hèctor apareix en el poema humanitzat com a espòs i
pare i és més modern que Aquil·les. Si
Aquiŀles representa l’ideal pur de l’heroisme personal, Hèctor representa una
adaptació nova d’aquest heroisme on apareix estretament vinculat al deure de
l’individu respecte de la seua ciutat i la seua família.
L’Odissea
L’acció de l’Odissea transcorre en quaranta-un dies, en els quals se sintetitzen
deu anys d’aventures, o siga les navegacions d’Ulisses (en grec Odisseu), un
dels capitans grecs de la guerra de Troia, que en acabar aquesta s’embarca per
a tornar a Ítaca, la seua pàtria, i és víctima d’innombrables aventures i
contratemps que en retarden el retorn. L’Odissea
es divideix en tres parts principals: les indagacions de Telèmac, fill
d’Ulisses, a la recerca del seu pare;
les navegacions de l’heroi i la venjança que pren dels qui, durant la seua
absència, pretenien casar-se amb Penèlope, la seua esposa. El sentiment de
nostàlgia de la pàtria i la família llunyanes i inassequibles, i l’enginy
viu i ràpid per a superar tota mena
d’obstacles fan d’Ulisses un personatge inconfusible per la seua humanitat i la
seua inteŀligència. El relat de les seues navegacions constitueix una sèrie d’aventures
meravelloses, com les dels lotòfags, els lestrígons, Circe i, sobretot, la del
cíclop Polifem, en les quals l’heroi venç amb la seua astúcia i prudència els
poders dels déus adversos, de la màgia, del salvatgisme i de la maldat, i
supera els més perillosos esculls de la geografia.
L’esperit heroic és la
característica més notable de la Ilíada.
Si la Ilíada és un poema de guerrers
heroics, l’Odissea ho és de mariners
experimentats. Aquí l’epopeia de les batalles sagnants es converteix en la
noveŀla de les aventures i les peripècies. Hi persisteix el fons llegendari i
la participació dels déus en l’acció, però s’hi introdueix un element decisiu i
peculiar: la tradició marinera. Pot assenyalar-se que l’Odissea planteja una realitat i ens proposa un món més pròxim que
el de la Ilíada. La novetat principal
de l’Odissea està en la seua
estructura més complexa, en la major adaptabilitat a aquesta de nivells
provinents de tradicions literàries diverses; a més, sempre serà considerat més
modern, més realista, l’heroi capaç d’adaptar-se a la situació més
extraordinària i adversa que no l’heroi d’una peça. De tota manera, Ulisses és
un heroi homèric genuí pel domini de si mateix davant del perill i que li fa
posar en acció al mateix temps totes les
seues facultats. El seu ànim el posa en situacions de perill mortal, que
assaboreix amb el gust d’un expert.
Els poemes d’Homer insisteixen a
recordar que la vida humana, a diferència de la dels déus, es troba enquadrada
dins d’uns límits estrets. Però per això
mateix es destaca l’obligació moral de treure’n el màxim partit, sense que això
vulga dir que els homes han d’assemblar-se als déus. Els herois homèrics donen
per suposat que la seua missió és exercitar al límit les seues facultats
humanes en l’acció; si així ho fan, la seua vida estarà a l’altura de tot el
que s’exigeix a la seua responsabilitat i seran homes en el sentit més ple i
genuí del terme. El seu convenciment és que, per ser la vida curta, han
d’omplir-la de gestes. Les gestes personals constitueixen la meta de l’home.
Aquesta meta s’ateny en la guerra, i per això l’heroi sap que la seua vida està
destinada a ser curta. La urgència d’omplir la vida de gestes és la resposta
heroica a qualsevol dubte sobre la petitesa de l’home en comparació amb els
déus. En arriscar la vida, l’heroi demostra la seua estima per una cosa que la
transcendeix, un ideal que els déus no poden tenir mai i que des d’un punt de
vista humà té una noblesa de la que manquen les festes i els plaers dels déus.
L’obligació d’acomplir accions
perilloses no ofereix recompensa fora de si mateixa. En l’altra vida els herois
no troben una superviviència feliç i esplendorosa. Tots els homes arriben a la
mateixa fi. Quan el cos del mort es crema, és cert que en sobreviu una ànima,
però és una ànima opaca i sense forces. I no és que els herois grecs manquen
sense més de recompensa després de la mort; el pitjor és que es troben
exactament en el mateix cas dels homes que no han fet cap esforç per guanyar
honor, i les tenebres en què es mouen no ofereixen cap compensació al món
iŀluminat pel sol que han perdut. En aquest sentit les concepcions d’Homer són
indiscutiblement pessimistes, quasi tràgiques.
Una de les característiques més
atractives de l’estil d’Homer és l’ús dels símils, en què descriu el que veia
entorn seu. En ells toca sovint temes de la vida corrent dels homes i de les
dones. Les grans accions d’Homer no se n’ixen mai del seu escenari radiant,
però el poeta sap suggerir discretament que no són les úniques coses que
importen, i els dóna una perspectiva nova amb les seues incursions breus a
altres plans de la realitat. El món poètic d’Homer és un microcosmos del seu
món circundant i, a pesar de lligar-lo al passat la seua temàtica, aconsegueix
introduir-hi quasi tots els aspectes de la vida que coneixia. És el primer
poeta universal en el sentit que veia l’escenari de la vida com un tot i
n’assenyalava tots els aspectes significatius.
diumenge, 5 de novembre del 2017
ULISSES
Vídeo BBC
https://youtu.be/OmyKqHyGPmQ
El viatge de l'Odissea
Activitats Odissea d'edu365.
Ilíada
https://youtu.be/OmyKqHyGPmQ
El viatge de l'Odissea
Activitats Odissea d'edu365.
Resum animat en castellà
Ilíada
Subscriure's a:
Missatges (Atom)