6. La Bíblia
És el conjunt dels llibres canònics del judaisme i del cristianisme. És una compilació d’allò que al començament eren documents separats, anomenats llibres, que foren escrits de primer en hebreu i en arameu (Antic Testament) i després en grec (Nou Testament).
Els primers llibres que es composaren foren els de l’Antic Testament, anomenat Tanaj pels jueus, i després els del Nou Testament. Ambdós formen La Bíblia cristiana. El poble jueu identifica la Bíblia exclusivament amb el Tanaj, al que mai anomenen Antic Testament perquè, a més, no s’accepta la validesa del Nou Testament.
La Bíblia cristiana tal com la coneixem avui fou ensamblada per primer cop al Concili d’Hipona l’any 393 de la nostra era.
La Bíblia fou escrita al llarg d’aproximadament 1000 anys (900 a.C. -100 d.C.) i ha estat traduïda a més de 2000 llengües, per la qual cosa pot afirmar-se que es tracta del llibre amb major difusió de la història de la humanitat.
La Bíblia és pels creients la paraula de Déu perquè per ells resulta indubtable que la seva escriptura es féu per inspiració divina. És un llibre eminentment espiritual i parla sobre la història de la humanitat, la seva creació, la seva caiguda en el pecat i la seva salvació, exposa quins són els atributs i el caràcter de Déu i com aquest es relaciona amb l’ésser humà.
Quant a la forma i els estils literaris que empra, es pot afirmar que són quasi els mateixos que ja utilitzés la literatura de l’Antic Orient. Amb tot, la seva influència va molt més enllà: la seva presència abasta quasi tots els aspectes que es refereixen a l’home: la Literatura, la història de la llengua, ja que a través de les diverses traduccions a les llengües vernacles s’ajudà que aquestes evolucionessin quan es trobaven en estadis poc avançats en el seu ús escrit, l’art, la música i la història. Són algunes de les disciplines que més evidencien el seu influx.
6.1 Els llibres de la Bíblia.
El procés de creació de la Bíblia, fins arribar al document que avui conservem ha passat per diferents etapes:
a) Primer període (fins al 950 a.C.) En aquest període es composaren quasi tots els llibres poètics que formen l’Antic Testament, com els Psalms o el Càntic dels càntics.
a) Primer període (fins al 950 a.C.) En aquest període es composaren quasi tots els llibres poètics que formen l’Antic Testament, com els Psalms o el Càntic dels càntics.
b) Segon període (entre els segles X i VI a.C.) En aquesta etapa es posà per escrit la Torá (“llei”), és a dir, els llibres que el poble hebreu considera com l’autèntica paraula revelada per Déu a l’home. Està formada per 5 llibres, que els cristians anomenen PENTATEUC: Gènesi, Èxode, Levític, Números i Deuteronomi.
c) Tercer període (entre els segles VI i II a.C.) En aquesta fase es redactaren gran part dels llibres de contingut filosòfic i moral, així com els textos profètics: Proverbis, Llibre de Job, Isaïes, Jeremies, etc.
d) Quart període ( entre els segles II a.C. I II d.C.) En aquest període es composa el Nou Testament.
6.1.1. L’Antic Testament
Pel contingut dels diferents llibres que el conformen, podem classificar-los en 4 grans blocs:
Pentateuc: Gènesi, Èxode, Levític, Números i Deuteronomi. Llibres històrics: Josuè, Jutges, Ruth, Samuel I i II…
Llibres dels profetes:
Profetes majors: Isaïes, Jeremies, Lamentacions de Jeremies, Baruc, Ezequiel i Daniel
Profetes menors: Osees, Joel, Amós, Abdies, Jonàs, etc.
Llibres sapiencials o gnòmics: Job, Psalms, Proverbis, Eclesiastès, Càntic dels càntics, Saviesa, Eclesiàstic
Llibres dels profetes:
Profetes majors: Isaïes, Jeremies, Lamentacions de Jeremies, Baruc, Ezequiel i Daniel
Profetes menors: Osees, Joel, Amós, Abdies, Jonàs, etc.
Llibres sapiencials o gnòmics: Job, Psalms, Proverbis, Eclesiastès, Càntic dels càntics, Saviesa, Eclesiàstic
Com es pot veure, es tracta d’un corpus de textos de la més variada naturalesa: no es tracta per tant d’un llibre homogeni pel que fa referència als temes, als autors o a les dates de composició. Tampoc no ho és des del punt de vista dels diferents estils que s’hi reconeixen:
• TEXTOS NARRATIUS: una gran part dels llibres de l’Antic Testament són narracions que relaten, en moltes ocasions, esdeveniments històrics però sense rigorositat històrica. Entre els distints subgèneres narratius, juntament als textos pròpiament històrics, trobem:
.
mites (narracions fabuloses i imaginàries que pretenen oferir una explicació no racional de la realitat. Es manifesten a través de narracions divines que fan referència a la creació del món i de l’home)
.
aggadah o literatura homilètica ( narracions de fenòmens meravellosos que podrien succeir en qualsevol lloc i en qualsevol temps, que servirien d’exemple per explicar successos de difícil comprensió.
.
Sagues (referien amb fantasia una ficció o un succés històric concret. En són exemples les vides de Moisès, Josuè, Samuel, etc.).
Llegendes (expliquen de forma verosímil fenòmens meravellosos succeïts en llocs sants, per exemple, el somni de Jacob).
Anècdotes (relaten actes d’heroisme o fets importants succeïts en la realitat. Exemple d’això poden ser les proeses de Samsó).
Relats novel•lístics (en contrast amb les altres formes narratives explicades, narren successos de la vida diària, envoltats en una cadena d’esdeveniments. Així, la història de Josep podria ser considerada un prototipus novel•lesc).
• TEXTOS LEGALS: exposen les normes i preceptes que marquen la conducta del poble hebreu, tant des del punt de vista religiós com del civil. Ocupen un lloc tan destacat a la Bíblia, que el judaisme anomenà Torà (Llei) els cinc primers: el Pentateuc.
Els diferents tipus de lleis que apareixen en els textos podrien classificar-se en dos grans grups:
a) Les que no permeten cap tipus d’interpretació o discussió sobre la norma de conducta que regulen. S’anomenen prohibicions si són negatives i manaments si són positives.
b) Aquelles que es refereixen a casos particulars. En la seva redacció s’hi aprecien 2 parts: la condició (“si un home roba…”) i la conseqüència legal (“pagarà…”). Aquesta formulació legal recorda tant per la forma com pel contingut els codis legals orientals, com el Codi d’Hammurabi.
• TEXTOS PROFÈTICS: exposen les dites o discursos dels profetes o missatgers de la voluntat divina. El profetisme és una de les grans institucions del poble d’Israel. Els discursos dels profetes estan escrits en la seva majoria en vers i serveixen de model per a la composició de poemes en literatura hebrea. El Llibre d’Isaïes és una de les més grans creacions de la literatura profètica. El seu autor és considerat el poeta clàssic de la Bíblia per la bellesa dels seus versos, el seu equilibri, la força de les seves imatges i l’ús curós que fa dels recursos retòrics.
• TEXTOS GNÒMICS : S'anomenen així perquè participen d’un triple caràcter: poètic, sapiencial i didàctic. Pel seu gènere poden classificar-se de la següent manera:
a) Poesia lírica Expressa sentiments i vivències profundes del propi autor o del poble; destaquem cants d’amor, poemes d’oració, poesia hímnica (els Psalms), poesia mística ( Càntic dels càntics) i poesia elegíaca
b) Poesia didàctica Es trobaria en els llibres de Job, Proverbis, Eclesiastès i Eclesiàstic. Es tracta de poemes didàctics o d’ensenyaments poètics expressats a través de sentències, proverbis, al•legories, paràboles, enigmes i refranys que expressen de forma popular i raonada la pròpia experiència de vida d’un savi.
c) Prosa didàctica Les seves característiques són semblants a les de la poesia didàctica, però expressades en prosa: el Llibre de la saviesa.
Hom pot destacar una sèrie de característiques presents en tots els textos gnòmics:
a) Lirisme, que es manifesta en l’expressió profunda dels sentiments personals de l’autor.
b) Una profunda religiositat, inspiració essencial de la poesia bíblica.
c) Riquesa d’imatges poètiques, moltes de les quals recorden els textos orientals pel seu color, brillantor i audàcia. La poesia hebrea expressa la imatge a través de l’associació de dos o més conceptes complementaris o contraris entre si que es repeteixen, de forma que creen un ritme paral•lelístic.
6.1.2 EL NOU TESTAMENT
Està escrit quasi en la seva totalitat en grec i malgrat que no és reconegut pels jueus com a part de la Bíblia, existeix una forta influència hebraica en ell.
Està format pels següents llibres:
Els 4 evangelis canònics, l’autoria dels quals s’adjudica a la Bíblia als apòstols sant Mateu, sant Marc, sant Lluc i sant Joan. Només l’evangeli de sant Mateu està escrit en arameu mentre que els altres 3 estan escrits en grec. Cal dir que existeixen d’altres evangelis (evangelis apòcrifs) que no foren incorporats a la Bíblia perquè no van ser reconeguts per les esglésies cristianes.
Pel que fa a l’autoria, sembla que foren escrits per autors desconeguts; quan se’n redactà l’edició definitiva, utilitzant un costum literari de l’antiguitat, ho feren sota el nom del personatge els relats del qual recolliren, fet que es coneix amb el nom de PSEUDOGRAFIA. La majoria d’experts creu també que foren escrits a la segona meitat del segle I d.C.
Els evangelis pertanyen principalment al gènere històric-biogràfic. Tots narren la vida, doctrina i miracles de Jesús de Natzareth i tenen, per tant, un aspecte d’índole doctrinal. Per la semblança que guarden entre ells s’anomenen SINÒPTICS. Són molt diversos els gèneres literaris que empren: profecies, paràboles, discursos, diàlegs, sàtires, himnes, pregàries, exhortacions, genealogies i sentències.
Els fets dels apòstols: en un començament foren redactats com una part de l’Evangeli segon sant Lluc, però els textos se’n separaren abans que s’escrivissin els manuscrits que ens n’han arribat. Amb tot això es pretenia que els Evangelis es consideressin com una unitat d’arxius sagrats, als quals els Fets servirien com a apèndix. El llibre dels Fets és l’única història de l’església primitiva conservada.
Les 14 Epístoles que escrigué sant Pau durant els seus viatges missioners després de la seva conversió al cristianisme. Aquestes cartes, juntament amb les Epístoles catòliques, pertanyen al gènere epistolar, en el qual es fusiona el caràcter religiós dels textos bíblics amb el gènere didàctic i sapiencial. De fet, l’epístola, després de l’Humanisme i el Renaixement, es convertí en un gènere quasi assagístic. Els epístoles de paulines estan dirigides als romans, als corintis, als gàlates, als Efesis, als Colosenses, als Tesalonicenses, a Timoteu, a Titus, a Filemó i als hebreus. Tenen com a finalitat donar instruccions als cristians sobre la manera de comportar-se i respondre les seves inquietuds. Sant Pau hi dóna ànims als seus lectors i respon les seves preguntes, els reprèn pels seus mals actes i de vegades els escriu per donar-los mostra del seu agraïment per la seva conducta.
Les 7 epístoles catòliques, els autors de les quals són Jaume, sant Pere, sant Joan i sant Judes. S’anomenen catòliques perquè van dirigides a tots els fidels en general i no a cap persona o comunitat cristiana en particular. Són posteriors a les de sant Pau. Totes subratllen el missatge i la doctrina universals cristianes i constitueixen un corpus d’escrits doctrinals que guarden certa relació amb la literatura sapiencial de l’antic testament.
L’Apocalipsi de Sant Joan, últim llibre de la Bíblia. Fou escrit a finals del segle I o a començaments del segle II, quan les persecucions romanes contra els cristians es feren més cruentes, en temps de l’emperador Domicià. Pel seu gènere, és l’únic llibre del Nou Testament de caràcter exclusivament profètic. Possiblement és l’escrit més críptic de tota la Bíblia, ja que el gran nombre de símbols, visions i successos que descriu fa molt difícil la correcta interpretació del text. Per la seva estructura, se’n poden diferenciar 4 parts:
1. Introducció i cartes a les esglésies: fa una crida a totes les esglésies perquè estiguin disposades a tot el que ha de succeir.
2. El xai i els set segells i Trompetes. Apareixen aquí molts símbols que fan al•lusió a la litúrgia cristiana. En aquesta part hi abunden els símbols numèrics, especialment el 7 i els cromàtics. 3. El drac i el combat La història narra un combat còsmic per explicar el sentit de la història. Per alguns estudiosos simbolitza l’enfrontament dels primers cristians amb l’Imperi Romà.
4. La Nova Jerusalem. La visió conclou amb la reconstrucció de la Terra i el cel, així com de Jerusalem, que ha tornat a néixer com a símbol de la ciutat de Déu, on déu habita de forma directa entre els homes. El llibre i, per tant, la Bíblia cristiana, conclouen amb una benedicció i amb la petició que demana el ràpid retorn de Jesucrist,
6.2. EL TALMUD
És l’obra hebrea que reuneix les discussions rabíniques sobre lleis jueves, tradicions, costums, llegendes i històries. El judaisme considera el Talmud com el text que recull la tradició oral, mentre que la Torà (el Pentateuc) és considerada com la tradició escrita. El Talmud, doncs, extén, explica i complementa el Tanaj, però no ha de contradir-lo.
Anècdotes (relaten actes d’heroisme o fets importants succeïts en la realitat. Exemple d’això poden ser les proeses de Samsó).
Relats novel•lístics (en contrast amb les altres formes narratives explicades, narren successos de la vida diària, envoltats en una cadena d’esdeveniments. Així, la història de Josep podria ser considerada un prototipus novel•lesc).
• TEXTOS LEGALS: exposen les normes i preceptes que marquen la conducta del poble hebreu, tant des del punt de vista religiós com del civil. Ocupen un lloc tan destacat a la Bíblia, que el judaisme anomenà Torà (Llei) els cinc primers: el Pentateuc.
Els diferents tipus de lleis que apareixen en els textos podrien classificar-se en dos grans grups:
a) Les que no permeten cap tipus d’interpretació o discussió sobre la norma de conducta que regulen. S’anomenen prohibicions si són negatives i manaments si són positives.
b) Aquelles que es refereixen a casos particulars. En la seva redacció s’hi aprecien 2 parts: la condició (“si un home roba…”) i la conseqüència legal (“pagarà…”). Aquesta formulació legal recorda tant per la forma com pel contingut els codis legals orientals, com el Codi d’Hammurabi.
• TEXTOS PROFÈTICS: exposen les dites o discursos dels profetes o missatgers de la voluntat divina. El profetisme és una de les grans institucions del poble d’Israel. Els discursos dels profetes estan escrits en la seva majoria en vers i serveixen de model per a la composició de poemes en literatura hebrea. El Llibre d’Isaïes és una de les més grans creacions de la literatura profètica. El seu autor és considerat el poeta clàssic de la Bíblia per la bellesa dels seus versos, el seu equilibri, la força de les seves imatges i l’ús curós que fa dels recursos retòrics.
• TEXTOS GNÒMICS : S'anomenen així perquè participen d’un triple caràcter: poètic, sapiencial i didàctic. Pel seu gènere poden classificar-se de la següent manera:
a) Poesia lírica Expressa sentiments i vivències profundes del propi autor o del poble; destaquem cants d’amor, poemes d’oració, poesia hímnica (els Psalms), poesia mística ( Càntic dels càntics) i poesia elegíaca
b) Poesia didàctica Es trobaria en els llibres de Job, Proverbis, Eclesiastès i Eclesiàstic. Es tracta de poemes didàctics o d’ensenyaments poètics expressats a través de sentències, proverbis, al•legories, paràboles, enigmes i refranys que expressen de forma popular i raonada la pròpia experiència de vida d’un savi.
c) Prosa didàctica Les seves característiques són semblants a les de la poesia didàctica, però expressades en prosa: el Llibre de la saviesa.
Hom pot destacar una sèrie de característiques presents en tots els textos gnòmics:
a) Lirisme, que es manifesta en l’expressió profunda dels sentiments personals de l’autor.
b) Una profunda religiositat, inspiració essencial de la poesia bíblica.
c) Riquesa d’imatges poètiques, moltes de les quals recorden els textos orientals pel seu color, brillantor i audàcia. La poesia hebrea expressa la imatge a través de l’associació de dos o més conceptes complementaris o contraris entre si que es repeteixen, de forma que creen un ritme paral•lelístic.
6.1.2 EL NOU TESTAMENT
Està escrit quasi en la seva totalitat en grec i malgrat que no és reconegut pels jueus com a part de la Bíblia, existeix una forta influència hebraica en ell.
Està format pels següents llibres:
Els 4 evangelis canònics, l’autoria dels quals s’adjudica a la Bíblia als apòstols sant Mateu, sant Marc, sant Lluc i sant Joan. Només l’evangeli de sant Mateu està escrit en arameu mentre que els altres 3 estan escrits en grec. Cal dir que existeixen d’altres evangelis (evangelis apòcrifs) que no foren incorporats a la Bíblia perquè no van ser reconeguts per les esglésies cristianes.
Pel que fa a l’autoria, sembla que foren escrits per autors desconeguts; quan se’n redactà l’edició definitiva, utilitzant un costum literari de l’antiguitat, ho feren sota el nom del personatge els relats del qual recolliren, fet que es coneix amb el nom de PSEUDOGRAFIA. La majoria d’experts creu també que foren escrits a la segona meitat del segle I d.C.
Els evangelis pertanyen principalment al gènere històric-biogràfic. Tots narren la vida, doctrina i miracles de Jesús de Natzareth i tenen, per tant, un aspecte d’índole doctrinal. Per la semblança que guarden entre ells s’anomenen SINÒPTICS. Són molt diversos els gèneres literaris que empren: profecies, paràboles, discursos, diàlegs, sàtires, himnes, pregàries, exhortacions, genealogies i sentències.
Els fets dels apòstols: en un començament foren redactats com una part de l’Evangeli segon sant Lluc, però els textos se’n separaren abans que s’escrivissin els manuscrits que ens n’han arribat. Amb tot això es pretenia que els Evangelis es consideressin com una unitat d’arxius sagrats, als quals els Fets servirien com a apèndix. El llibre dels Fets és l’única història de l’església primitiva conservada.
Les 14 Epístoles que escrigué sant Pau durant els seus viatges missioners després de la seva conversió al cristianisme. Aquestes cartes, juntament amb les Epístoles catòliques, pertanyen al gènere epistolar, en el qual es fusiona el caràcter religiós dels textos bíblics amb el gènere didàctic i sapiencial. De fet, l’epístola, després de l’Humanisme i el Renaixement, es convertí en un gènere quasi assagístic. Els epístoles de paulines estan dirigides als romans, als corintis, als gàlates, als Efesis, als Colosenses, als Tesalonicenses, a Timoteu, a Titus, a Filemó i als hebreus. Tenen com a finalitat donar instruccions als cristians sobre la manera de comportar-se i respondre les seves inquietuds. Sant Pau hi dóna ànims als seus lectors i respon les seves preguntes, els reprèn pels seus mals actes i de vegades els escriu per donar-los mostra del seu agraïment per la seva conducta.
Les 7 epístoles catòliques, els autors de les quals són Jaume, sant Pere, sant Joan i sant Judes. S’anomenen catòliques perquè van dirigides a tots els fidels en general i no a cap persona o comunitat cristiana en particular. Són posteriors a les de sant Pau. Totes subratllen el missatge i la doctrina universals cristianes i constitueixen un corpus d’escrits doctrinals que guarden certa relació amb la literatura sapiencial de l’antic testament.
L’Apocalipsi de Sant Joan, últim llibre de la Bíblia. Fou escrit a finals del segle I o a començaments del segle II, quan les persecucions romanes contra els cristians es feren més cruentes, en temps de l’emperador Domicià. Pel seu gènere, és l’únic llibre del Nou Testament de caràcter exclusivament profètic. Possiblement és l’escrit més críptic de tota la Bíblia, ja que el gran nombre de símbols, visions i successos que descriu fa molt difícil la correcta interpretació del text. Per la seva estructura, se’n poden diferenciar 4 parts:
1. Introducció i cartes a les esglésies: fa una crida a totes les esglésies perquè estiguin disposades a tot el que ha de succeir.
2. El xai i els set segells i Trompetes. Apareixen aquí molts símbols que fan al•lusió a la litúrgia cristiana. En aquesta part hi abunden els símbols numèrics, especialment el 7 i els cromàtics. 3. El drac i el combat La història narra un combat còsmic per explicar el sentit de la història. Per alguns estudiosos simbolitza l’enfrontament dels primers cristians amb l’Imperi Romà.
4. La Nova Jerusalem. La visió conclou amb la reconstrucció de la Terra i el cel, així com de Jerusalem, que ha tornat a néixer com a símbol de la ciutat de Déu, on déu habita de forma directa entre els homes. El llibre i, per tant, la Bíblia cristiana, conclouen amb una benedicció i amb la petició que demana el ràpid retorn de Jesucrist,
6.2. EL TALMUD
És l’obra hebrea que reuneix les discussions rabíniques sobre lleis jueves, tradicions, costums, llegendes i històries. El judaisme considera el Talmud com el text que recull la tradició oral, mentre que la Torà (el Pentateuc) és considerada com la tradició escrita. El Talmud, doncs, extén, explica i complementa el Tanaj, però no ha de contradir-lo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada