TEMA 1. LITERATURA MESOPOTÀMICA. EGÍPCIA. ÍNDIA

2.       La literatura mesopotàmica.

La civilització sumèria neix entre els rius Tigris i Èufrates.  Els sumeris foren els inventors de l’escriptura a finals del 4t mil·lenni a. C. De bon començament, l’escriptura sorgí com un sistema de pictogrames que s’anà simplificant per donar lloc a formes més abstractes, (idiogrames) conegudes com a escriptura cuneïforme. (Eren pictogrames gravats sobre tauletes d’argila)

Fent ús de l’escriptura fou la primera civilització que deixà constància del seu pensament, la seva religió els seus mites i, en definitiva, de la seva forma de viure. Aquests primers textos escrits podem classificar-los en:

a) documents administratius (textos legals, econòmics i administratius)

b) documents literaris de caràcter religiós (textos de contingut llegendari i mític que conten les aventures dels seus déus i herois)

c) documents de caràcter didàctic (textos proverbials, que mostren models de conducta).

Després de la civilització sumèria, en sorgiran d’altres en la mateixa àrea geogràfica: la babilònica i l’asíria, que continuaran utilitzant l’escriptura cuneïforme.

2.1 El Codi d’Hammurabi

Fou tallat cap a l’any 1700 a.C. En un gran bloc de pedra a partir del principi que la llei escrita a la pedra és immutable. Es tracta d’un codi civil. En el Codi s’hi estableixen, entre d’altres aspectes:

a) La jerarquització de la societat en 3 estaments: els homes lliures, els serfs i els esclaus.

b) El funcionament de la justícia. Passa a ser dels sacerdots als tribunals

c) La base d’aquest ordenament jurídic és la Llei del Talió (“ull per ull, dent per dent”).

d) Els drets de la dona, del matrimoni, dels menors i dels esclaus.

e) Les lleis que regeixen els preus i els salaris

1.2 El poema de la creació: Enuma Elis

L’Enuma Elis o Poema de la creació data del 2n mil·lenni a.C. compost per 7 tauletes, és una de les obres més importants de la cultura mesopotàmica. Es tractad’un llarg poema d’un miler de versos.

La temàtica principal és la creació de l’univers i laseva ordenació per part del déu Marduk.

És una  peça clàssica de poesia religiosa, instrument científic i font de coneixements críptics i esotèrics que, més tard, es reflectiran en les tradicions bíbliques.

1.3 l’Epopeia  de Guilgameix

El seu origen sumeri es remunta al 3r mil·leni a. C. La primera redacció que ens ha arribat data, aproximadament, del 2000 a.C.

1.3.1. Argument de l’obra.

-Guilgameix rei despota d’Uruk oprimia el poble i els déus enviaren Enkidu (home salvatge i cruel) per retar-lo i matar-lo. Després d’una lluita sense vencedor es fan amics i emprenen un viatge d’aventures. La deesa Isthar declara el seu amor a Guilgameix, que la refusa, això fa que enviï al toro del Cel a destruir la ciutat, però els dos amics aconsegueixen véncer la bèstia, però els déus castiguena morir a Enkidu. Guilgameix molt afectat visita Utnapishtin per descobrir els secret de la immortalitat que es troba sota les profunditats del mar (diluvi universal) en una planta. El protagonista l’agafa però una serp l’ataca i li roba. Desolat torna a la ciutat on morirà.

1.3.2 . Estructura  de l’obra.

Hom la divideix en 2 parts:

1. La primera part se simbolitza la lluita entre dos qualitats que conviuen en l’home: allò que té de salvatge i allò que té de civilitzat. Guanya aquesta segona.

2. A la segona part l’heroi pren consciència de la seva condició mortal, fet que li produeix un rebuig immediat i la necessitat irreprimible d’aconseguir la immortalitat. A això li seguirà la frustració per no aconseguir-la i acceptant-ho es retirarà a Uruk.

1.3. 3 Influències en la literatura posterior.

Destaquen, entre d’altres:

a) La interactuació entre herois i déus, tal com succeeix a la Bíblia, a les mitologies grega i romana, etc.

b) La cerca de la immortalitat per part de l’heroi serà explotada per literatures posteriors: recordem per exemple Alexandre Magne, Faust, de Goethe, o Dorian Gray, d’Òscar Wilde.

c) La idea que l’home és un “ésser per a la mort”, motiu que es desenvoluparà àmpliament a l’Edat Mitjana, el Barroc o l’existencialisme del segle XX.

d) El viatge i les aventures de la parella de Guilgameix i el seu contrapunt Enkidu, que trobem, entre altres textos, a les novel·les de cavalleries ( El Quixot, per exemple).

e) Guilgameix ha de superar un seguit de proves com les 12 proves d’Heracles.

f) El personatge d’Utnapishtim, primera versió de Noè , diluvi universal.

2. La literatura egípcia.

Els primers textos conservats daten de l’any 2700 a.C. Aproximadament. La seva escriptura , basada en el jeroglífic,, fou desxifrada quan es va descobrir la pedra Rosetta el 1799 ( Jean François Champollion el 1822). Es tracta d’una estela de granit negre dividida en 3 zones: a la superior s’hi troba la inscripció en jeroglífic, a la part central en demòtic i a la inferior en grec. A les 3 parts s’hi escriu el mateix text: el Decret de Menfis del 27 de març del 196, sota el regnat de Ptolomeu V en què es detallen alguns impostos que havia revocat.

2.1 Els textos

No tots els textos conservats de l’antic Egipte poden ser considerats literaris. N’hi ha, també, de científics, jurídic-administratius i de privats. Els textos pròpiament literaris tenen caràcter religiós, mitològic i didàctic.

2.1.1Antic Imperi

De l’Imperi Antic o Regne Antic  tan sols es conserven inscripcions trobades a l’interior de les piràmides referides a himnes i a rituals mortuoris, així com també relats de la vida del mort.

D’aquest període inicial hom destacà:

 -Diàleg d’un home amb el seu Ba (“ànima”), que consisteix en un debat sobre el suïcidi.

-  l’exemple més antic dels cants que cantaven els arpistes en els banquets funeraris on s’intueix el tòpic llatí del Carpe diem (aprofita el moment).

2.1.2.Imperi Mitjà

No serà fins a l’Imperi Mitjà (2035 a.C.) quan comenci la literatura egípcia.  Entre els textos més destacats de l’Imperi Mitjà destaquen:

a) Textos de caràcter màgic-religiós que es troben en els sarcòfags.

b) Himnes dedicats a les diferents divinitats i als faraons.

c) Textos autobiogràfics, amb cert caràcter èpic.

d) Textos de caràcter didàctic en què el faraó ensenya les arts de la guerra i del govern als seus successors. Aquests textos recorden als posteriors Miralls de prínceps, que tingueren gran fortuna a l’Edat Mitjana occidental.

e) Textos satírics.

f) Textos narratius de ficció, entre els que destaquen:

La història de Sinuhé, que explica la història d’un oficial de palau que fugí a Síria a la mort del faraó Amenemhet I

Mariner nàufrag. Antecedent de l’Odissea d’Homer

La història  del pagès eloqüent, que explica la història d’un home que tenia grans dots per parlar i fou fet pres perquè els funcionaris poguessin gaudir dels seus magnífics discursos i al·legats.

La història del rei Khufu i els mags, que conserva els text egipci més antic sobre medicina i matemàtiques.

2.1.3.Imperi Nou

Llibres dels morts o Peri Em Heru(“Llibre per sortir al dia). Es tracta d’un text funerari composat per un conjunt de fórmules màgiques o sortilegis, que ajudaven el difunt a protegir-se durant la seva estada a la Duat (l’inframón de la mitologia egípcia), a superar les proves establertes per 42 jutges a l’avantsala d’Osiris, déu de la resurrecció, i a viatjar a l’Aaru, el Paradís de la mitologia egípcia.

En els segles següents, ja l’era greco-romana, els contactes entre la cultura egípcia i grega són evidents. Cal dir també que alguns textos egipcis de caràcter profètic i màgic foren traduïts al grec.

3. LA LITERATURA ÍNDIA

3.1 El període vèdic.

Les manifestacions més antigues de la literatura índia foren escrites en llengua sànscrita cap a l’any 2500 a.C.  (l’antic idioma del país i  el més antic dialecte indoeuropeu conegut) La religió, el culte i la saviesa en són l’eix temàtic, en el qual tampoc no hi falta l’evocació d’un món poblat d’éssers sobrenaturals, com genis o dimonis, que mouen de forma invisible els fils dels destins dels homes. D’aquest període  veda (ciència) es  conserven una sèrie de tractats religiosos i filosòfics, himnes, càntics i formes rituals.

3.2 El període postvèdic.

A aquest període hi pertanyen els dos poemes èpics de major transcendència per a la literatura universal: el Mahabharata i el Ramayana. Ambdós patiren nombres refundicions fins a arribar a tenir la forma amb què els coneixem avui.

El Mahabharata és considerada una de les obres més extenses que mai s’ha conservat ja que es composa de 200000 versos i diversos i llargs passatges amb prosa 1,8 milions de mot. Es pot deduir, per tant, que no el féu un sol escriptor sinó que és fruit de l’activitat poètica de nombroses generacions. Per aquest motiu, al voltant d’una trama central novel·lesca i llegendària, que explica les lluites entre els descendents dels germans Kuru i Pandu, del llinatge del rei Bharata, s’hi intercalen episodis marginals de gran transcendència per a la literatura universal, com la coneguda història de l’anell de Sakuntala, o dels amors de Nala i Damaianti, que explica la història de dos prínceps famosos per la seva bellesa.

La trama principal del Ramaiana, epopeia escrita en vers pel poeta Valmiki cap al segle III a.C., consta de 24000 versos distribuïts en 7 volums. Narra les proeses de Rama per vèncer el seu rival Ravana i romandre junt amb la seva dona Sita. Els ensenyaments religiosos es transmeten a través de les aventures dels herois. Rama posseix les 16 virtuts de l’hinduisme fet que li permet superar els dilemes morals i els perills de la vida.

Per acabar aquest període convé destacar també un altre text, els Puranes, que constitueixen una espècie d’enciclopèdia de la religió hindú en la qual es narren llegendes tradicionals i mites.

3.3 La literatura búdica.

El príncep Siddharta (Buda), al segle VI a.C. Fundà una nova religió que aviat tingué un gran nombre d’adeptes que abandonaren l’antiga religió vèdica. Buda peregrinà 40 anys predicant la seva doctrina, que més tard fou recollida pels seus deixebles; així va néixer la literatura canònica del budisme, que fou transmesa en pali, llengua índia literària, i en sànscrit.

Aquests cànons s’inclogueren en una obra el títol general de la qual és Tripitaka. Aquesta obra constitueix un conjunt extensíssim de textos de gran elevació moral. També hi apareixen peces breus de caràcter líric i narratiu. En destaquen els jatakes, que descriuen les transmigracions de l’ànima de Buda. Entre els jatakes destaquen algunes faules, llegendes i contes tradicionals.

El Lalita-Vistara és el text en què Buda explica la seva vida amb notes meravelloses i fantàstiques, especialment en tot allò que es refereix al seu naixement. Tingué una gran transcendència posterior en les literatures medievals cristianes.

3.4. El drama.

Neix al segle II a.C. Com una de les manifestacions més brillants de la literatura sànscrita. Els primers textos recullen llegendes i tradicions de temes mitològics i heroics. Poc a poc es va perdent el caràcter sagrat dels textos per convertir-se en obres de nova creació. Se n’han conservat prop de 400.

Cal destacar Kalidasa del qual en destaquem l’obra Sakuntala (drama de 7 actes en què els equívocs i la màgia provoquen una llarga separació dels enamorats els quals, després d’una llarga peripècia, tornen a reunir-se de forma feliç. Goethe i els romàntics admiraren aquesta obra.

3.5. La poesia lírica.

Les més antigues manifestacions de la poesia lírica índia es troben reunides en un cançoner titulat Saptasati “les 700 estrofes”, escrit en dialecte vulgar. Cadascuna de les estrofes formen una unitat temàtica, encara que algunes van lligades entre si per formar un conjunt.

Aquests breus poemes expressen els sentiments, les penes o les esperances de dones enamorades, els amants de les quals es troben absents. Recorden algunes expressions poètiques posteriors com les jarchas o les cantigues d’amic.

Novament l’autor Kalidasa és reconegut com un dels millors poetes. Entre les seves obres, fou especialment admirada pels romàntics europeus el Meghaduta (“El núvol missatger” enviar un missatge a l’estimada mitjançant un núvol).

3.6. La narrativa.

Els apòlegs i les narracions fabulístiques tenen un interès extraordinari per a la història de la literatura perquè són una mostra de folklore i constitueixen el punt de partida d’un tipus de conte breu que, difós entre els perses, els àrabs i els hebreus, arribaren a les literatures occidentals a l’època  medieval principalment a través de les versions llatines.

El més antic dels fabularis conservats és el Panchatantra (els 5 llibres), datat cap al 350 a.C.. Està format per 70 contes  que un savi feia llegir als fills d’un rei per instruir-los en la moral i en la ciència política. Molts dels miralls de prínceps medievals tenen el seu origen o bé estan influïts per ell.