Divina Comèdia

CANT I (versió de Joan Francesc Mira)

A la meitat del camí de la vida
em vaig trobar dins d’una selva obscura, 
perquè havia deixat la recta via.

Quina cosa tan dura és dir com era
aquesta selva salvatge, aspra i forta, 
que em renova la por només pensar-hi!:

és tan amarga, que és poc menys que mort. 
I per parlar del bé que hi vaig trobar, 
diré també altres coses que hi vaig veure. 

Mentre anava rodolant cap avall
se’m va oferir davant dels ulls algú
com afeblit per silencis molt llargs.* 
Quan el vaig veure en aquell gran desert, 
«Miserere de mi», li vaig cridar, 
«sigues qui sigues, ombra o home cert.» 
Respongué: «No sóc home, home vaig ser, 
i mon pare i ma mare eren llombards, 
i tots dos mantuans de naixement. 
Vaig nàixer sub Julio, encara que tard,* 
vaig viure a Roma sota el bon August, 
en temps dels déus falsos i mentiders. 
Vaig ser poeta, i vaig cantar el just
fill d’Anquises, el que vingué de Troia
quan la superba Ílion fou cremada.* 
I tu, per què tornes a aquesta angoixa?, 
per què no puges la dolça muntanya, 
causa i principi de tota alegria?» 
«Ets tu, potser, Virgili, aquella font
des d’on s’estén l’ample riu de la llengua?»,* 
li vaig respondre amb el front vergonyós. 
«Llum i honor de tots els altres poetes, 
valga’m el llarg estudi, el gran amor
que em feia aprofundir en els teus llibres. 

PRESENTACIÓ EDUCAIXA

PROGRAMA TV3

ALUMNES DE 4t ESO