Teatre d'Epidaure

https://www.google.es/search?q=teatre+de+epidaure&client=tablet-android-samsung&prmd=imvn&source=lnms&tbm=isch&sa=X&ved=0ahUKEwj3w72BuL7XAhVmLsAKHZvXBloQ_AUIEigB&biw=600&bih=960#imgrc=5NbxI_Ldd0KRaM:

La Ilíada

LA ILÍADA

El poema homèric de la Ilíada reuneix tot un seguit de material èpic sobre la guerra de Troia al voltant d'un episodi concret: la funesta ira d'Aquil·les, el principal heroi de l'exèrcit grec. Al novè any de la guerra de Troia, Aquil·les, enfurismat perquè Agamèmnon li ha pres l'esclava que era la seva part del botí, es retira del combat i demana a la seva mare Tetis que influeixi en Zeus perquè els aqueus -tal com són anomenats els grecs- siguin en endavant derrotats pels troians. Així espera aconseguir que Agamèmnon i els altres grecs li supliquin que torni a la lluita. Aquest pla es va complint amb tant d'èxit que Agamèmnon li ofereix donar-li l'esclava i, a més, una forta compensació. Tanmateix Aquil·les no en té prou per deposar la seva còlera i els troians, comandats pel valerós Hèctor, segueixen vencent fins a arribar al campament i a les naus dels aqueus. Llavors Pàtrocle, el company més estimat d'Aquil·les, no resisteix veure els sofriments dels grecs i decideix combatre al seu costat. Aquil·les no solament li ho permet sinó que fins i tot li deixa les seves pròpies armes. Això fa creure un i altre bàndol que Aquil·les ha tornat a la guerra i ajuda Pàtrocle a abatre molts enemics, fins que s'enfronta amb Hèctor i mor a les seves mans (cant XVI). Quan Aquil·les se n'assabenta, la seva còlera d'abans és substituïda pel dolor i l'ànsia de venjança, malgrat que Tetis li ha advertit que ell perirà tot seguit de la mort d'Hèctor. Així i tot, Aquil·les accepta l'oferta de reconciliació d'Agamèmnon i es llança de nou al combat amb l'objectiu d'acabar amb Hèctor. Després de fer una gran matança d'enemics, troba Hèctor, que en un primer moment fuig corrent al voltant de Troia. Aquil·les el persegueix fins que l'altre li planta cara. Finalment Hèctor mor d'un cop de la seva llança (cant XXII), però Aquil·les no en té prou i arrossega diverses vegades el cadàver de l'odiat enemic a l'entorn de Troia. A més es nega a retornar el cos i no és sinó forçat pels déus que el lliura al vell Príam, pare d'Hèctor i rei de Troia, a canvi d'un fort rescat quan aquest va de nit al campament aqueu. Allà ploren junts Aquil·les i Príam, solidaris en la dissort humana. El poema s'acaba amb els funerals d'Hèctor.

El poeta fa que aquest episodi representi el total de la guerra per mitjà d'algunes escenes. Així, als primers cants, la presentació dels contingents grecs o el duel de Paris i Menelau per Hèlena, durant el qual, a més, Hèlena, des de les muralles, identifica a Príam diversos cabdills grecs, són fets que tindrien sentit a l'inici de la guerra i no al cap de nou anys de setge. Igualment, al cant XXII, la mort d'Hèctor, el principal defensor de Troia, simbolitza la caiguda de la ciutat.

El fet de centrar-se en la ira d'Aquil·les dóna unitat al poema. Certament, que Aquil·les es retiri del combat per­met que les gestes d'altres herois grecs com Diomedes, Àiax, Agamèmnon, Menelau o Odisseu quedin successivament en primer pla. Però aquests diversos episodis resten lligats amb l'acció principal i els uns amb els altres per mitjà de la tècnica de la preparació i la predicció dels esdeveniments posteriors. Així, per exemple, la derrota dels grecs s'anuncia ja al primer cant, tot i que no es produeix fins al VIII.

Homer: La ilíada i l'Odissea

 El mite en la formació dels poemes homèrics

Els temes de l’antiga literatura imaginativa grega estan presos, quasi exclusivament, del tresor de llegendes i de tradicions mitològiques que des de temps immemorial conservava el poble heŀlè. La llegenda i el mite, per tant, constitueixen la font constant de la literatura grega. Per als grecs, el món de la mitologia contituïa una mena de prehistòria del seu país; aquells fets havien tingut lloc en un passat remot que un accident geogràfic, un monument, un culte tradicional o un llinatge unien amb el temps present. Alguns d’aquests mites tenien com a tema guerres llargues i terribles, com ara la del setge de Troia. D’altres relataven la història patètica i truculenta d’un llinatge, com ara la de Tebes, amb la biografia dramàtica d’Èdip i la fi dels seus fills Etòcles i Polinices i de la seua filla Antígona.  Les aventures de Teseu i d’Hèracles (Hèrcules), les navegacions de Jasó i els seus amors amb Medea, i moltes altres invencions donaven als mites grecs una diversitat extraordinària. Al llarg d’uns vint-i-cinc segles tant la literatura com les arts plàstiques dels països europeus s’han inspirat en aquests mites i llegendes.

La mitologia grega comprén  un gran nombre de relats molt diversos. D'origen popular i anònim, en un principi els mites es van transmetre sobretot per via oral. En alguns, els seus protagonistes són déus; en d’altres intervenen també humans, ben sovint dotats de qualitats, sobretot físiques, superiors a les dels seus semblants; tampoc  no és estrany que hi apareguen éssers fabulosos i monstres. Normalment,  les històries se situen en èpoques anteriors als temps històrics i els fets narrats no han  succeït mai. Si en algun cas es pot observar un rerefons històric, la realitat no ha estat com se’ns conta, sinó que personatges i situacions apareixen engrandits i allunyats de l'experiència de l'home comú.

Com  sol ocórrer en totes les mitologies, també la mitologia grega reflecteix una concepció del món.  El mite, i això és l'important, era la forma  a través de la qual un grec entenia la realitat. Amb imatges brillants,  escenes espectaculars i aventures apassionants, els grecs expressaven tant realitats físiques (origen de l'Univers, moviment  dels astres, fenòmens atmosfèrics, etc.) com   elements antropològics (costums, tradicions folklòriques, cultes, actitud davant de la mort, etc.). El mite, per dir-ho així, venia a ser una metàfora i aquest caràcter és el que  fa del mite un llenguatge universal, capaç de parlar als humans  de totes les èpoques i de tots els països.

Els més antics monuments literaris que es conserven en llengua grega són dos extensos poemes èpics, la Ilíada i l’Odissea atribuïts a Homer. Ja des de l'antiguitat existiren dubtes sobre l'atribució d'aquests dos llargs poemes a un mateix autor, i a partir del s XVIII es convertiren en un problema per als investigadors, conegut com a qüestió homèrica. L'estudi de l'èpica com a poesia oral, l'evidència d'un influx oriental sobre tots dos llibres i el desxiframent del micènic apunten la possibilitat que es tractés del cap d'una escola poètica (és coneguda l'existència d'uns homèrides a Quios, un dels llocs que les fonts esmenten com a lloc de la seva naixença), que hauria aplegat material literari oral de diversa procedència refós en una primera composició, que es pot situar al segle VIII aC. Cal recordar, a més,  que els poemes homèrics no van ser compostos per a un públic de lectors, sinó per a un auditori, la qual cosa explica certes de les seues diferències amb els llibres moderns, com la voluntat de donar a cada episodi la major claredat i el major dramatisme possible i de no confrondre els oients amb altres consideracions sense interés immediat en un punt concret.

La Ilíada

La Ilíada té per tema la llegenda de Troia, i se centra en la narració del setge d’aquesta ciutat per les tropes aquees o gregues. La llegenda fixava en deu llargs anys la duració d’aquesta campanya, però Homer ens la presenta en una de les seues últimes fases i en una sèrie d’episodis que van transcórrer en cinquanta-un dies. El poeta, que escriu per a un públic que ja coneix la llegenda, n’ha sintetitzat tot el dramatisme i sentit en uns fets, sens dubte imaginats per ell, que parteixen d’un conflicte moral i d’una explosió de passions. Des del moment que entren en joc la ira, el ressentiment, l’amor i l’orgull militar naix la veritat poètica i humana del setge de Troia i la seua veritat històrica o llegendària deixen d’interessar. El conflicte humà sorgeix quan Agamèmnon, cap de les forces gregues, obra injustament amb Aquiŀles, el millor dels seus guerrers, el qual es retira irritat a la seua tenda de campanya i contempla impassible com els seus reben durs colps de l’enemic. Aquiŀles és l’autèntic heroi de la Ilíada, precisament a causa de les seues crisis: la ira contra Agamèmnon i el furor que l’escomet quan el seu amic Pàtrocle mor a mans dels troians. Això l’incita a prendre novament les armes. Les dues passions d’Aquiŀles divideixen equillibradament el poema, carregat d’esdeveniments diversos, ple de descripcions bèŀliques i amb menció expressa dels guerrers que lluiten en els dos bàndols.

En La Ilíada l’heroïcitat d’una peça d’Aquiŀles s’oposa a totes les altres en la mesura en què no arriben a poder-se-li comparar: ningú no és tan heroi com ell. Però la seua heroïcitat s’oposa radicalment a la d’Hèctor, el gran heroi dels troians. Aquiŀles pertany al mite, a una època perduda per sempre en què tot era més gran, millor i més clarament definit. Hèctor, en canvi, no oblida el valor i la fama, però també té en compte les obligacions del guerrer amb tots els altres que viuen amb ell. Hèctor apareix en el poema humanitzat com a espòs i pare i és més modern que Aquil·les. Si Aquiŀles representa l’ideal pur de l’heroisme personal, Hèctor representa una adaptació nova d’aquest heroisme on apareix estretament vinculat al deure de l’individu respecte de la seua ciutat i la seua família.

L’Odissea

L’acció de l’Odissea transcorre en quaranta-un dies, en els quals se sintetitzen deu anys d’aventures, o siga les navegacions d’Ulisses (en grec Odisseu), un dels capitans grecs de la guerra de Troia, que en acabar aquesta s’embarca per a tornar a Ítaca, la seua pàtria, i és víctima d’innombrables aventures i contratemps que en retarden el retorn. L’Odissea es divideix en tres parts principals: les indagacions de Telèmac, fill d’Ulisses,  a la recerca del seu pare; les navegacions de l’heroi i la venjança que pren dels qui, durant la seua absència, pretenien casar-se amb Penèlope, la seua esposa. El sentiment de nostàlgia de la pàtria i la família llunyanes i inassequibles, i l’enginy viu  i ràpid per a superar tota mena d’obstacles fan d’Ulisses un personatge inconfusible per la seua humanitat i la seua inteŀligència. El relat de les seues navegacions constitueix una sèrie d’aventures meravelloses, com les dels lotòfags, els lestrígons, Circe i, sobretot, la del cíclop Polifem, en les quals l’heroi venç amb la seua astúcia i prudència els poders dels déus adversos, de la màgia, del salvatgisme i de la maldat, i supera els més perillosos esculls de la geografia.

L’esperit heroic és la característica més notable de la Ilíada. Si la Ilíada és un poema de guerrers heroics, l’Odissea ho és de mariners experimentats. Aquí l’epopeia de les batalles sagnants es converteix en la noveŀla de les aventures i les peripècies. Hi persisteix el fons llegendari i la participació dels déus en l’acció, però s’hi introdueix un element decisiu i peculiar: la tradició marinera. Pot assenyalar-se que l’Odissea planteja una realitat i ens proposa un món més pròxim que el de la Ilíada. La novetat principal de l’Odissea està en la seua estructura més complexa, en la major adaptabilitat a aquesta de nivells provinents de tradicions literàries diverses; a més, sempre serà considerat més modern, més realista, l’heroi capaç d’adaptar-se a la situació més extraordinària i adversa que no l’heroi d’una peça. De tota manera, Ulisses és un heroi homèric genuí pel domini de si mateix davant del perill i que li fa posar en acció al  mateix temps totes les seues facultats. El seu ànim el posa en situacions de perill mortal, que assaboreix amb el gust d’un expert.

Els poemes d’Homer insisteixen a recordar que la vida humana, a diferència de la dels déus, es troba enquadrada dins d’uns límits estrets. Però per  això mateix es destaca l’obligació moral de treure’n el màxim partit, sense que això vulga dir que els homes han d’assemblar-se als déus. Els herois homèrics donen per suposat que la seua missió és exercitar al límit les seues facultats humanes en l’acció; si així ho fan, la seua vida estarà a l’altura de tot el que s’exigeix a la seua responsabilitat i seran homes en el sentit més ple i genuí del terme. El seu convenciment és que, per ser la vida curta, han d’omplir-la de gestes. Les gestes personals constitueixen la meta de l’home. Aquesta meta s’ateny en la guerra, i per això l’heroi sap que la seua vida està destinada a ser curta. La urgència d’omplir la vida de gestes és la resposta heroica a qualsevol dubte sobre la petitesa de l’home en comparació amb els déus. En arriscar la vida, l’heroi demostra la seua estima per una cosa que la transcendeix, un ideal que els déus no poden tenir mai i que des d’un punt de vista humà té una noblesa de la que manquen les festes i els plaers dels déus.

L’obligació d’acomplir accions perilloses no ofereix recompensa fora de si mateixa. En l’altra vida els herois no troben una superviviència feliç i esplendorosa. Tots els homes arriben a la mateixa fi. Quan el cos del mort es crema, és cert que en sobreviu una ànima, però és una ànima opaca i sense forces. I no és que els herois grecs manquen sense més de recompensa després de la mort; el pitjor és que es troben exactament en el mateix cas dels homes que no han fet cap esforç per guanyar honor, i les tenebres en què es mouen no ofereixen cap compensació al món iŀluminat pel sol que han perdut. En aquest sentit les concepcions d’Homer són indiscutiblement pessimistes, quasi tràgiques.

Una de les característiques més atractives de l’estil d’Homer és l’ús dels símils, en què descriu el que veia entorn seu. En ells toca sovint temes de la vida corrent dels homes i de les dones. Les grans accions d’Homer no se n’ixen mai del seu escenari radiant, però el poeta sap suggerir discretament que no són les úniques coses que importen, i els dóna una perspectiva nova amb les seues incursions breus a altres plans de la realitat. El món poètic d’Homer és un microcosmos del seu món circundant i, a pesar de lligar-lo al passat la seua temàtica, aconsegueix introduir-hi quasi tots els aspectes de la vida que coneixia. És el primer poeta universal en el sentit que veia l’escenari de la vida com un tot i n’assenyalava tots els aspectes significatius.

ULISSES

Vídeo BBC
https://youtu.be/OmyKqHyGPmQ

El viatge de l'Odissea

Activitats Odissea d'edu365.

Pel·lícula 

youtu.be/W17HqMwtfFE

youtu.be/mjcz_OY-Hzu

youtu.be/JWOx_IT8Wgc

youtu.be/bm70pulGUeM

youtu.br/kMbHqJexSw

Resum animat en castellà

pel·lícula infantil

Ilíada 

TEMA 1. LITERATURA MESOPOTÀMICA. EGÍPCIA. ÍNDIA

2.       La literatura mesopotàmica.

La civilització sumèria neix entre els rius Tigris i Èufrates.  Els sumeris foren els inventors de l’escriptura a finals del 4t mil·lenni a. C. De bon començament, l’escriptura sorgí com un sistema de pictogrames que s’anà simplificant per donar lloc a formes més abstractes, (idiogrames) conegudes com a escriptura cuneïforme. (Eren pictogrames gravats sobre tauletes d’argila)

Fent ús de l’escriptura fou la primera civilització que deixà constància del seu pensament, la seva religió els seus mites i, en definitiva, de la seva forma de viure. Aquests primers textos escrits podem classificar-los en:

a) documents administratius (textos legals, econòmics i administratius)

b) documents literaris de caràcter religiós (textos de contingut llegendari i mític que conten les aventures dels seus déus i herois)

c) documents de caràcter didàctic (textos proverbials, que mostren models de conducta).

Després de la civilització sumèria, en sorgiran d’altres en la mateixa àrea geogràfica: la babilònica i l’asíria, que continuaran utilitzant l’escriptura cuneïforme.

2.1 El Codi d’Hammurabi

Fou tallat cap a l’any 1700 a.C. En un gran bloc de pedra a partir del principi que la llei escrita a la pedra és immutable. Es tracta d’un codi civil. En el Codi s’hi estableixen, entre d’altres aspectes:

a) La jerarquització de la societat en 3 estaments: els homes lliures, els serfs i els esclaus.

b) El funcionament de la justícia. Passa a ser dels sacerdots als tribunals

c) La base d’aquest ordenament jurídic és la Llei del Talió (“ull per ull, dent per dent”).

d) Els drets de la dona, del matrimoni, dels menors i dels esclaus.

e) Les lleis que regeixen els preus i els salaris

1.2 El poema de la creació: Enuma Elis

L’Enuma Elis o Poema de la creació data del 2n mil·lenni a.C. compost per 7 tauletes, és una de les obres més importants de la cultura mesopotàmica. Es tractad’un llarg poema d’un miler de versos.

La temàtica principal és la creació de l’univers i laseva ordenació per part del déu Marduk.

És una  peça clàssica de poesia religiosa, instrument científic i font de coneixements críptics i esotèrics que, més tard, es reflectiran en les tradicions bíbliques.

1.3 l’Epopeia  de Guilgameix

El seu origen sumeri es remunta al 3r mil·leni a. C. La primera redacció que ens ha arribat data, aproximadament, del 2000 a.C.

1.3.1. Argument de l’obra.

-Guilgameix rei despota d’Uruk oprimia el poble i els déus enviaren Enkidu (home salvatge i cruel) per retar-lo i matar-lo. Després d’una lluita sense vencedor es fan amics i emprenen un viatge d’aventures. La deesa Isthar declara el seu amor a Guilgameix, que la refusa, això fa que enviï al toro del Cel a destruir la ciutat, però els dos amics aconsegueixen véncer la bèstia, però els déus castiguena morir a Enkidu. Guilgameix molt afectat visita Utnapishtin per descobrir els secret de la immortalitat que es troba sota les profunditats del mar (diluvi universal) en una planta. El protagonista l’agafa però una serp l’ataca i li roba. Desolat torna a la ciutat on morirà.

1.3.2 . Estructura  de l’obra.

Hom la divideix en 2 parts:

1. La primera part se simbolitza la lluita entre dos qualitats que conviuen en l’home: allò que té de salvatge i allò que té de civilitzat. Guanya aquesta segona.

2. A la segona part l’heroi pren consciència de la seva condició mortal, fet que li produeix un rebuig immediat i la necessitat irreprimible d’aconseguir la immortalitat. A això li seguirà la frustració per no aconseguir-la i acceptant-ho es retirarà a Uruk.

1.3. 3 Influències en la literatura posterior.

Destaquen, entre d’altres:

a) La interactuació entre herois i déus, tal com succeeix a la Bíblia, a les mitologies grega i romana, etc.

b) La cerca de la immortalitat per part de l’heroi serà explotada per literatures posteriors: recordem per exemple Alexandre Magne, Faust, de Goethe, o Dorian Gray, d’Òscar Wilde.

c) La idea que l’home és un “ésser per a la mort”, motiu que es desenvoluparà àmpliament a l’Edat Mitjana, el Barroc o l’existencialisme del segle XX.

d) El viatge i les aventures de la parella de Guilgameix i el seu contrapunt Enkidu, que trobem, entre altres textos, a les novel·les de cavalleries ( El Quixot, per exemple).

e) Guilgameix ha de superar un seguit de proves com les 12 proves d’Heracles.

f) El personatge d’Utnapishtim, primera versió de Noè , diluvi universal.

2. La literatura egípcia.

Els primers textos conservats daten de l’any 2700 a.C. Aproximadament. La seva escriptura , basada en el jeroglífic,, fou desxifrada quan es va descobrir la pedra Rosetta el 1799 ( Jean François Champollion el 1822). Es tracta d’una estela de granit negre dividida en 3 zones: a la superior s’hi troba la inscripció en jeroglífic, a la part central en demòtic i a la inferior en grec. A les 3 parts s’hi escriu el mateix text: el Decret de Menfis del 27 de març del 196, sota el regnat de Ptolomeu V en què es detallen alguns impostos que havia revocat.

2.1 Els textos

No tots els textos conservats de l’antic Egipte poden ser considerats literaris. N’hi ha, també, de científics, jurídic-administratius i de privats. Els textos pròpiament literaris tenen caràcter religiós, mitològic i didàctic.

2.1.1Antic Imperi

De l’Imperi Antic o Regne Antic  tan sols es conserven inscripcions trobades a l’interior de les piràmides referides a himnes i a rituals mortuoris, així com també relats de la vida del mort.

D’aquest període inicial hom destacà:

 -Diàleg d’un home amb el seu Ba (“ànima”), que consisteix en un debat sobre el suïcidi.

-  l’exemple més antic dels cants que cantaven els arpistes en els banquets funeraris on s’intueix el tòpic llatí del Carpe diem (aprofita el moment).

2.1.2.Imperi Mitjà

No serà fins a l’Imperi Mitjà (2035 a.C.) quan comenci la literatura egípcia.  Entre els textos més destacats de l’Imperi Mitjà destaquen:

a) Textos de caràcter màgic-religiós que es troben en els sarcòfags.

b) Himnes dedicats a les diferents divinitats i als faraons.

c) Textos autobiogràfics, amb cert caràcter èpic.

d) Textos de caràcter didàctic en què el faraó ensenya les arts de la guerra i del govern als seus successors. Aquests textos recorden als posteriors Miralls de prínceps, que tingueren gran fortuna a l’Edat Mitjana occidental.

e) Textos satírics.

f) Textos narratius de ficció, entre els que destaquen:

La història de Sinuhé, que explica la història d’un oficial de palau que fugí a Síria a la mort del faraó Amenemhet I

Mariner nàufrag. Antecedent de l’Odissea d’Homer

La història  del pagès eloqüent, que explica la història d’un home que tenia grans dots per parlar i fou fet pres perquè els funcionaris poguessin gaudir dels seus magnífics discursos i al·legats.

La història del rei Khufu i els mags, que conserva els text egipci més antic sobre medicina i matemàtiques.

2.1.3.Imperi Nou

Llibres dels morts o Peri Em Heru(“Llibre per sortir al dia). Es tracta d’un text funerari composat per un conjunt de fórmules màgiques o sortilegis, que ajudaven el difunt a protegir-se durant la seva estada a la Duat (l’inframón de la mitologia egípcia), a superar les proves establertes per 42 jutges a l’avantsala d’Osiris, déu de la resurrecció, i a viatjar a l’Aaru, el Paradís de la mitologia egípcia.

En els segles següents, ja l’era greco-romana, els contactes entre la cultura egípcia i grega són evidents. Cal dir també que alguns textos egipcis de caràcter profètic i màgic foren traduïts al grec.

3. LA LITERATURA ÍNDIA

3.1 El període vèdic.

Les manifestacions més antigues de la literatura índia foren escrites en llengua sànscrita cap a l’any 2500 a.C.  (l’antic idioma del país i  el més antic dialecte indoeuropeu conegut) La religió, el culte i la saviesa en són l’eix temàtic, en el qual tampoc no hi falta l’evocació d’un món poblat d’éssers sobrenaturals, com genis o dimonis, que mouen de forma invisible els fils dels destins dels homes. D’aquest període  veda (ciència) es  conserven una sèrie de tractats religiosos i filosòfics, himnes, càntics i formes rituals.

3.2 El període postvèdic.

A aquest període hi pertanyen els dos poemes èpics de major transcendència per a la literatura universal: el Mahabharata i el Ramayana. Ambdós patiren nombres refundicions fins a arribar a tenir la forma amb què els coneixem avui.

El Mahabharata és considerada una de les obres més extenses que mai s’ha conservat ja que es composa de 200000 versos i diversos i llargs passatges amb prosa 1,8 milions de mot. Es pot deduir, per tant, que no el féu un sol escriptor sinó que és fruit de l’activitat poètica de nombroses generacions. Per aquest motiu, al voltant d’una trama central novel·lesca i llegendària, que explica les lluites entre els descendents dels germans Kuru i Pandu, del llinatge del rei Bharata, s’hi intercalen episodis marginals de gran transcendència per a la literatura universal, com la coneguda història de l’anell de Sakuntala, o dels amors de Nala i Damaianti, que explica la història de dos prínceps famosos per la seva bellesa.

La trama principal del Ramaiana, epopeia escrita en vers pel poeta Valmiki cap al segle III a.C., consta de 24000 versos distribuïts en 7 volums. Narra les proeses de Rama per vèncer el seu rival Ravana i romandre junt amb la seva dona Sita. Els ensenyaments religiosos es transmeten a través de les aventures dels herois. Rama posseix les 16 virtuts de l’hinduisme fet que li permet superar els dilemes morals i els perills de la vida.

Per acabar aquest període convé destacar també un altre text, els Puranes, que constitueixen una espècie d’enciclopèdia de la religió hindú en la qual es narren llegendes tradicionals i mites.

3.3 La literatura búdica.

El príncep Siddharta (Buda), al segle VI a.C. Fundà una nova religió que aviat tingué un gran nombre d’adeptes que abandonaren l’antiga religió vèdica. Buda peregrinà 40 anys predicant la seva doctrina, que més tard fou recollida pels seus deixebles; així va néixer la literatura canònica del budisme, que fou transmesa en pali, llengua índia literària, i en sànscrit.

Aquests cànons s’inclogueren en una obra el títol general de la qual és Tripitaka. Aquesta obra constitueix un conjunt extensíssim de textos de gran elevació moral. També hi apareixen peces breus de caràcter líric i narratiu. En destaquen els jatakes, que descriuen les transmigracions de l’ànima de Buda. Entre els jatakes destaquen algunes faules, llegendes i contes tradicionals.

El Lalita-Vistara és el text en què Buda explica la seva vida amb notes meravelloses i fantàstiques, especialment en tot allò que es refereix al seu naixement. Tingué una gran transcendència posterior en les literatures medievals cristianes.

3.4. El drama.

Neix al segle II a.C. Com una de les manifestacions més brillants de la literatura sànscrita. Els primers textos recullen llegendes i tradicions de temes mitològics i heroics. Poc a poc es va perdent el caràcter sagrat dels textos per convertir-se en obres de nova creació. Se n’han conservat prop de 400.

Cal destacar Kalidasa del qual en destaquem l’obra Sakuntala (drama de 7 actes en què els equívocs i la màgia provoquen una llarga separació dels enamorats els quals, després d’una llarga peripècia, tornen a reunir-se de forma feliç. Goethe i els romàntics admiraren aquesta obra.

3.5. La poesia lírica.

Les més antigues manifestacions de la poesia lírica índia es troben reunides en un cançoner titulat Saptasati “les 700 estrofes”, escrit en dialecte vulgar. Cadascuna de les estrofes formen una unitat temàtica, encara que algunes van lligades entre si per formar un conjunt.

Aquests breus poemes expressen els sentiments, les penes o les esperances de dones enamorades, els amants de les quals es troben absents. Recorden algunes expressions poètiques posteriors com les jarchas o les cantigues d’amic.

Novament l’autor Kalidasa és reconegut com un dels millors poetes. Entre les seves obres, fou especialment admirada pels romàntics europeus el Meghaduta (“El núvol missatger” enviar un missatge a l’estimada mitjançant un núvol).

3.6. La narrativa.

Els apòlegs i les narracions fabulístiques tenen un interès extraordinari per a la història de la literatura perquè són una mostra de folklore i constitueixen el punt de partida d’un tipus de conte breu que, difós entre els perses, els àrabs i els hebreus, arribaren a les literatures occidentals a l’època  medieval principalment a través de les versions llatines.

El més antic dels fabularis conservats és el Panchatantra (els 5 llibres), datat cap al 350 a.C.. Està format per 70 contes  que un savi feia llegir als fills d’un rei per instruir-los en la moral i en la ciència política. Molts dels miralls de prínceps medievals tenen el seu origen o bé estan influïts per ell.

Tema 2 . LA LITERTURA CLÀSSICA TEORIA

Aquí teniu els enllaços de la teoria del tema 2.
 La poesia grega 
El teatre grec 
La literatura llatina 

Literatura grega

TEMA 2. LITERATURA CLÀSSICA

1. La literatura grega
1.a. Períodes
1.b. El mite:Orfeu.
1.c. El culte a la bellesa